Entre la utopia i la dura realitat

Voler millorar una situació que ha superat els límits de creixement econòmics, socials i mediambientals és tasca complicada. Primer perquè les solucions màgiques no existeixen, i segona perquè no tothom ho vol.
Les persones de les nostres generacions, em refereixo a les persones nascudes a finals dels anys 1940 fins als actuals, no hem conegut, per sort, en el nostre món occidental, cap guerra, cap misèria i fins ara, cap pandèmia. Tout va très bien, Madame la marquise. La despreocupació, de retruc, ha imperat, sovint enfortida per les declaracions falsament optimistes de gairebé tots els governants que s’han succeït, aquí i allà. Cada dia havia de ser millor que l’anterior, com aquella dita que deia: “T’estimo més que ahir, però menys que demà”. La pandèmia, que ningú havia vist venir,  ja és un primer avís de com de fràgils som. Ara, tot apunta que continuï amb l’agreujament d’una crisi econòmica i social, una greu recessió. Per tant, tot i sabent que de miracles no en veure’m, preparem-nos de la millor manera que podem, optimitzant els recursos dels quals disposem, que tot sigui dit no són molts, però alguns en tenim.
La primera cosa que haurem de considerar i racionalitzar és l’ús del territori. Un país per vendre ja no és país, és producte. Quan el sou base tot just supera els 1.000 euros ben pocs poden accedir a un habitatge a les parròquies centrals, on els preus gairebé tots superen els 400.000 euros a la compra o els 1.000 euros de lloguer. Part de la ciutadania haurà de buscar allotjament allunyat del centre quan molts d’ells treballen a les parròquies centrals. Per tant, el problema economicosocial ja està servit. No crec que sigui de massa recordar els articles 29, 31, 32 i 33 que ens parlen de poder gaudir de benestar general, d’habitatge digne, d’existència conforme a la dignitat humana. Recordar la Constitució no és utopia, és deure de la ciutadania, sobretot  si els poders públics no la fan aplicar. És tocar de peus a terra, no és ser naïf, ans al contrari, és ser previsor. És el deure que ens hem marcat amb la creació del Moviment AD.HOC, tal com de la mateixa manera “l’Estat pot intervenir en l’ordenació del sistema econòmic per fer possible, en l’economia de mercat, el desenvolupament equilibrat de la societat i el benestar general” (article 32). Un cop més la Constitució ens dona les eines si les volem utilitzar. 
L’altre aspecte que s’ha de considerar és el potencial de càrrega que pot suportar Andorra amb tanta edificació. Ja us en parlarem més endavant, forma part d’una feina que aviat compartirem, i per sorprenent que sembli us avancem que els recursos hídrics de qualitat d’Andorra són molt més limitats del que hom es pensa. 
Un tercer aspecte a tenir en compte, i la llista no és exhaustiva, és la substitució de zones verdes, parts, camps, boscos per edificacions que hipotequen l’interès turístic i cultural d’Andorra. Permeteu-me un cop més emprar aquestes paraules a la Constitució, concretament l’article 31: “És funció de l’Estat vetllar per la utilització racional del sòl i de restablir i mantenir per a les generacions futures un equilibri ecològic racional en l’atmosfera, l’aigua i la terra i de defensar la flora i la fauna autòctones”.
Aquests són alguns dels grans principis i valors del Moviment ciutadà AD.HOC, obert a tothom, i si realment això és una utopia, doncs també ho és la Constitució.