Temps estranys: el moviment MeToo ha causat sensació, però encara més la portentosa reacció de Caterine Deneuve i altres 99 senyores franceses que no acaben de tenir clar que tot home sigui un porc en potència. Recordo una noieta que es deia E. Teníem 17 anys. Era companya meva a COU –que avui sona a cosa plistocènica– i després de rumiar-ho durant tot el curs, l’últim dia li vaig clavar un petó. Als llavis. Va resultar que no. M’hauria d’haver denunciat, ella? O jo, demanar-li permís? Oral? Escrit? Vaig ser un porc com una casa de pagès? Avancem uns anys: ara ella es diu G. i som companys de feina. La primera nit va girar la galta; la segona, la va deixar quieta. La tercera vam acabar –perdonin– al sofà de casa (meva). Sonava Perfect Day, recordo. La cosa va durar, no sé, un parell d’anys. Em sorprèn, en fi, que ningú no s’hagi fixat encara en aquella estupenda cançó: “Hay mujeres que sueñan en trenes llenos de soldados./ Hay mujeres que dicen que sí cuando dicen que no...” Què n’hauríem de fer, amb Sabina, segons el MeToo? Temps estranys: a NY esborren el carall gegant que una artista follonera havia pintat la vigília de Nadal en una paret mitgera de Manhattan. I jo recordo el Corto Maltés de la Massana a qui no vam perdonar la cigarreta. Tot això ho vam superar ahir amb el sensacional missatge d’Albert Boadella, que s’erigia en president de Tabàrnia a l’exili, i ho rematarem avui amb el no menys sensacional numeret que els partits sobiranistes perpetraran previsiblement al Parlament de Catalunya per investir un particular que viu a Brussel·les. La secció local de l’ANC no ha convocat (encara) cap performance èpica al Prat de la Creu, però no perdo l’esperança. Temps estranys i fascinants.
