Entretenir, transmetre

Des del principi dels temps les arts escèniques s’han mogut en un món pantanós d’ubicació existencial. Ja des que Tespis i el seu carro es passejaven per l’antiga Grècia discutint amb el cor a prop dels déus, en les seves primeres epopeies, el teatre havia nascut per explicar històries. Per transmetre el llegat cultural dels pobles. Ritus, balls i mitologia ens col·locaven en un algun lloc per fer-nos heralds d’alguna cosa.
L’Església cristiana es va fer amb l’empresa, com si hagués fitxat el cap de màrqueting del Júpiter romà, per comptar en els seus autes, vides de sants. El públic mana, i va passar de voler saber que li havia passat a l’ovella esgarriada a estar més pendent d’amors entre pobres dominats per rics i de murris criats. El teatre passava de transmetre a entretenir en un sentit més ampli.
Ara que la cultura està sempre en boca dels debats i que per a molts no té més importància que el mer entreteniment i ens diuen que “no és un bé necessari, ni imprescindible, ni cal donar-li molt bombo a això, que hi ha coses més importants que els titellaires” És ara quan més falta fa posicionar-se i no només seguir amb la nostra tasca de transmetre, sinó ajudar tot el que puguem des del nostre púlpit a mantenir el llegat cultural, el nou públic, l’espectador habitual.
Quinze dies enrere Pere Moles ens deixava un tuit amb records per al Churchill (“si no lluitem per mantenir la nostra cultura, per què lluitem?”, es demanava el premier britànic). Aquesta seria la nostra tasca, però de vegades em costa molt valorar els espectacles, fer crítiques constructives, tenir opinions serioses i formades quan aquests espectacles tenen un rerefons pamfletari, quan no tinc clar si el que he de valorar és el missatge o la proposta artística. El debat universal del fons i la forma.
Crec que com a artistes no hem de descuidar mai les formes, que a la fi seran les que facin créixer els espectacles. Si només ens quedem amb el fons, acabarem sent un partit polític, un míting que només interessa als afins i que genera el rebuig dels que no ens voten. Hem de buscar més a l’espectador curiós que no és afí. Hem d’exigir-nos més, perquè el públic és exigent, tot i que vol sortir dels espectacles en un estat d’èxtasi, com si l’hora i mitja que podem estar asseguts al pati de butaques tinguin el deure i l’obligatorietat de ser excelsa.
Els futbolers ens porten molt avantatge, encara que els 90 minuts de partit siguin soporífers, si en el descompte es marquen tres gols, el seguidor marxa content cap a casa. El resultadisme és molt més fàcil de gestionar. L’exigència de la forma ens ha de fer anar més enllà i de la mateixa manera que el pitjor que podem fer a la comèdia és fer gràcies o que quan ens involucrem en un drama no serveix de res que l’intèrpret s’obstini a sentir si els espectadors no ho senten; d’aquesta mateixa manera, quan volem fer un teatre reivindicatiu, hem d’involucrar el públic d’una manera activa, fent que la reflexió cali més enllà de la nostra implicació.
El Living Theater, des de finals dels anys 40 del segle passat ja va decidir que els seus happenings havien d’anar més enllà del públic, i que totes les seves accions, buscant la lluita anticapitalista, havien de transcendir el teatral per esdevenir vitals: sortir dels espais convencionals, no buscar l’aplaudiment, no voler teatralitzar el problema. Canvia. Que difícil. “Hem perdut en l’art la força de la natura salvatge per sempre. Abans era la religió, ara és la ideologia”. No ho dic jo, ho diu Angelica Liddell.