—Ei! Com va, sant Jordi?
—Arribeu puntual. Això m’agrada.
—Aquestes càpsules del temps són l’hòstia! I parlant del temps, en vaig escassa. (Començo a treure la gravadora.) Puc tutejar-te, ¿oi?
—Sisplau...
—Que trempat! Bé doncs... Som-hi! ¿Com veus la teva diada?
—¿En l’actualitat?
—Sí.
—Ara el dia 23 abril és cultura, flors, amor i participació ciutadana. Un dia especial que es viu plenament al carrer. Mola!
—¿Perdó?
—Deixa’m ser guai, ¿d’acord?
—D’acord, Jordi. ¿Penses que sabem prou coses de tu com a personatge real, o de la història de la teva diada?
—(Gargamelleja, mentre s’estira la mitja de la cama dreta.) Psss.
—¿Psss?
—A veure, nena, vull que quedi ben clar –i això és molt important que ho entengueu— que sóc molt més que una llauna calenta a cavall d’un drac, i que la festa original no té res a veure amb la passió d’alguns per fer quatre duros. Sant Jordi, el de debò, conjuga valors i símbols, enalteix la cultura i la natura, suma la força de la lluita amb l’espiritualitat. I, a més, durant segles ha servit per commemorar la gesta del màrtir i la llegenda cavalleresca...
—¿I què em dius del mite?
—A cavall entre la història i la llegenda.
—Ja que en parles... Sinopsi de la llegenda.
—La històrica: un noble cavaller lluita i mata un drac ferotge que té atemorida tota una població. Ens situem a les terres remotes de la Capadòcia, sota l’imperi de Dioclecià, al segle IV de la nostra era. Sóc fill d’una noble família cristiana que va ingressar a la milícia romana, on ben aviat va destacar per la seva valentia i va guanyar el reconeixement dels seus superiors. Tanmateix, l’any 302 un decret de Dioclecià contra els cristians fa que em revolti i manifesti públicament la meva fe i la negativa a apostatar. Després de ser jutjat i suportar un martiri que va durar set anys, m’enfronto a la mort amb una força sobrehumana que fa que em qualifiqui de “megalomàrtir” (gran màrtir).
—Així… el sant real i de llegenda es barregen i, al final, el màrtir oriental esdevindrà un sant laic europeu, ¿oi?
—Exactament! La que serà el germen de totes les llegendes posteriors sobre mi és la coneguda Legenda aurea que descriu Iacobus de Voragine l’any 124, i de la qual ha derivat la versió catalana.
—Això té un rerefons.
—És clar, una lectura patriòtica!: la princesa és la nació catalana, el drac personifica els enemics seculars d’aquesta terra i jo sóc el cavaller que ve a rescatar-la de les urpes de l’invasor. —I per últim, maco. ¿Cinc llibres per triomfar en el teu dia?
—Algú com tu, El mundo azul, También esto pasará, La templanza i Número Cero.