Envaïts

8 mesos. Com qui no vol la cosa hem passat més de la meitat de l’any envaïts per un sol tema: el coronavirus. La vida no s’atura, la roda segueix girant, però en part és com si haguéssim pitjat el botó de pausa. Els projectes, els anhels, les idees esbojarrades han quedat aparcades. Qui ens havia de dir que ens veuríem així? Aquella fortalesa que pensàvem que teníem, feta miques. Som tan vulnerables i no ho sabíem! Després d’un estiu en què potser vam voler ser massa valents, desescalada a marxes forçades per reactivar l’economia i perquè tots teníem una necessitat imperiosa de fer “vida normal”, arriba la tardor i el virus fa que tornem a tocar de peus a terra, en aquesta nova realitat que ens impedeix fer plans a llarg termini. Ens tornem a veure aïllats, lluny de la família, sense possibilitat de fer costat als que ho passen malament, sense opció de ser a prop dels nostres quan la salut els flaqueja, patint des de la distància. L’actualitat lligada a la Covid-19 se’ns menja. El tema de conversa gira sempre al voltant del mateix. És el mínim quan hi ha qui s’hi juga la salut o la feina. De què hem de parlar? Fins i tot ens pot arribar a semblar frívol sentir, llegir, com es destinen carretades de diners a grans obres de dubtosa necessitat quan hi ha qui ha vist retallat el seu salari per una situació d’ERTO o es veu abocat a tancar el negoci i no sap com portarà demà un plat a taula. El virus ens ha envaït i ens esgota les forces. Quan podrem deixar de pensar-hi? Quan el nostre dia a dia deixarà d’estar condicionat pel temor al contagi? Quan podrem recuperar el contacte social sense distància i mascareta? Petites coses que ara es fan imprescindibles.