Cada vegada vivim més anys. I això, lluny de ser una preocupació, hauria de ser motiu de celebració. És la prova més clara que com a societat hem avançat: en salut, en benestar, en drets. Però també és una crida a la responsabilitat. Perquè no és suficient en viure més anys. El que realment importa és com els vivim.
A Andorra més d'11.000 persones tenen avui més de 65 anys. Les projeccions indiquen que en la pròxima dècada sumarem entre 7.000 i 9.000 persones grans més. No és una xifra qualsevol. És el reflex d’una transformació demogràfica que ja la tenim a sobre i que ens obliga a repensar com dissenyem el nostre país, com organitzem els nostres serveis com transformem les nostres parròquies i, sobretot, com entenem la societat.
Envellir amb dignitat és un dret, no un privilegi. I aquest dret es construeix des de Govern, des dels comuns, des de la política, des de cada carrer, cada parc, cada servei. Perquè és aquí, en la vida quotidiana, on dona la veritable qualitat de vida.
L’envelliment no s’ha d’entendre com una etapa de dependència, sinó com una fase activa, rica en experiències, coneixements i aportacions. Les persones grans no són una càrrega: són una font de saviesa, de memòria col·lectiva, de cohesió social.
El nostre deure és garantir que puguin continuar participant plenament en la vida social, cultural i econòmica, sense barreres físiques ni digitals que les excloguin.
Cada decisió que prenem com a responsables públics ha de respondre a una pregunta senzilla però poderosa: Estem fent del nostre país un bon  lloc per a aquells que  abans ens ho han donat tot?
Si la resposta és afirmativa, anem pel bon camí. Si no ho és, que per mi no ho és, hem de corregir el rumb. Perquè parlar de futur no és només parlar de tecnologia o economia. És parlar de com cuidem aquells que ens han cuidat. És parlar de justícia intergeneracional.
Des del PS sempre hem cregut que les persones grans no necessiten favors, necessiten garanties. Pensions dignes, salut universal, cures de llarga durada, habitatge i mobilitat accessible, necessiten més prevenció i detecció precoç per fer front a la fragilitat. Perquè cuidar bé és anticipar-se. La dignitat no es negocia. I el mercat, per si sol, no resol la solitud, la fragilitat o les barreres de l’entorn per això i moltes raons més necessitem un Estat  actiu amb  polítiques universals i avaluació constant que fomenti un país amb corresponsabilitat comunitària.
Per això continuem treballant cada dia perquè envellir bé no hauria de ser l’excepció, sinó la norma. Perquè la igualtat d’oportunitats ha de ser real a qualsevol edat. I perquè el futur, si el construïm amb solidaritat i visió, pot ser un lloc on viure més anys i això signifiqui, de veritat, viure millor.