Quant de temps fa que vostè i jo no veiem un viròleg, un epidemiòleg, en els mateixos mitjans on fa quatre dies els tenien (teníem) a sou, amb els ciutadans bevent àvidament les seves paraules? “Què t’empatolles, aguafiestas?!”, els escridassem, i els enviem cap a casa, farts del seu minut de glòria. Ara, a callar. Diumenge una ràdio catalana entrevistava Salvador Macip. “Home! Quant de temps! Com tu per aquí?!” Estan absents des que hem decretat la fi de la pandèmia i en un últim gest d’alliberament col·lectiu hem cridat a l’uníson hip hip hurra! disparant les mascaretes en direcció al cel com birrets de graduats, les hem cremat alliberant nassos com als seixanta es calava foc als sostenidors alliberant pits. Ara som experts en guerres. “Pastor! Explica’ns quins són els avantatges tàctics d’un subfusell A-42 collita del 82”, reclama Ferreras impulsant la seva humanitat sobre la taula amb dinamisme. I va ella i ho explica. No com servidora, que està tan peix que s’ha hagut d’inventar el model. I aquí estem, en aquesta societat de la inconsistència, del monocultiu informatiu. Feliços d’haver-nos conegut. Qui més qui menys ja és expert en geopolítica com fa dos dies ho era en ARN missatger, i ja té un article –els alumnes més avantatjats, tot un llibre– a la recambra.
I aquí, pendents de l’espectacle global ¿qui celebra els feliços anys vint? Les farmacèutiques: s’incrementen els seus guanys, no la inversió sanitària; la indústria de la guerra, a costa de convertir la seguretat global en una fal·làcia; i els dividends de les energètiques, quan encendre una bombeta és un luxe.
