La setmana passada vaig tenir el plaer de participar en dos reportatges de diferents mitjans de comunicació, parlant d'art en general, de què és art, de l'explosió de la intel·ligència artificial i de les conseqüències que tot això implica per als artistes. Un denominador comú que podem trobar en tots aquests plantejaments, sobretot des que existeix l'art modern, és l'eterna discussió sobre art i tècnica.
L'art modern proposa que el discurs és més important que la tècnica perquè el que es pretén transmetre està per sobre de la manera en com s'executa aquesta transmissió. És a dir, el què per sobre del com. I clar, és comprensible que vulguin establir aquest paradigma perquè així, tot és més fàcil. A això li diuen art conceptual. I aquí s'estableix una equació, que consta de dues coses: el discurs i la tècnica. Ja està establert i acceptat per tot el món, que la tècnica per si sola és artesania.
Un plat de ceràmica, per posar un exemple. I és aquí on trobo el primer problema. Si la tècnica per si sola no és art, per què ho és si parlem del discurs? És com dir que una cadira, que té quatre potes, A, B, C i D, deixa de ser una cadira si li traiem la pota A, però continua sent-ho si la pota que li traiem és la B. Personalment, crec que si parlem d'art, l'equació no es pot dissociar, i que el fet d'eliminar a la tècnica d'aquesta equació obeeix al fet que, d'aquesta manera, qualsevol persona pot fer qualsevol cosa i penjar-se el cartell d'artista, que és el que sembla que estan buscant. Sobretot, en aquests moments, en què la gent busca reafirmar la seva autoestima amb l'opinió dels altres. I tot això, embolicat en una aura d'intel·lectualitat que pràcticament exigeix que l'espectador estigui a l'altura de l'obra per a poder comprendre-la.
Per a mi, la tècnica és innegociable, perquè no es tracta d'utilitzar-la per a demostrar res sinó de tenir el nombre més gran de recursos disponibles perquè els condicionants a l'hora de crear una obra siguin els mínims possibles. Després, el grau d'ostentació d'aquesta tècnica adquirida és una decisió personal de cada artista que no necessàriament fa que la percepció de l'obra sigui millor, però que segurament ajuda, perquè si no m'estic barallant amb la tècnica, em puc preocupar per la resta de les coses que conformen el procés creatiu.
El segon problema que trobo en aquesta dissociació de l'equació entre tècnica i art, té a veure amb el significat literal de les paraules o, en aquest cas, de la seva etimologia. Perquè els que defensen que el discurs sense tècnica és art s'obliden d'una cosa que, gairebé de manera graciosa, transforma la discussió en surrealista i fa que no tingui cap mena de sentit. Sabeu d'on ve la paraula tècnica? Prové del grec téchne. I endevineu què significa la paraula téchne? Art.
No cal dir res més.
