Es pot ser de dretes o d’esquerres. O liberal, progressista, conservador, verd, socialista, populista o la combinació de qualsevol d’aquests o fins i tot de cap d’ells –encara que no es creguin mai algú que digui que és apolític o que no té cap ideologia– si ho prefereixen. Es pot ser republicà o monàrquic. Es pot ser de DA, del PS, d’SDP, d’LdA, de Ciutadans Compromesos, dels Verds, d’Iniciativa Ciutadana, d’UP o d’UL, per esmentar-ne alguns d’Andorra, o, en el cas d’Espanya, del PP, del PSOE, de Ciutadans, d’ERC, del PNB, del PDECat, de la CUP, de Podem o de qualsevol de les seves mareas, de Coalición Canaria, de Catalunya Sí que es Pot, del PSC, de Bildu, d’UPN, d’UPD, d’IU, d’Amaiur, del BNG, dels Verds i d’una multitud d’altres que no tenen ni han tingut representació parlamentària i que van des dels animalistes del Pacma fins als trosquistes del POSI o fins i tot –i malgrat el que diu la Llei de partits espanyola– a la Falange. Es pot ser catalanista, independentista, nacionalista –català, espanyol o el que sigui–, autonomista, federalista, partidari de canviar la Constitució, de no fer-ho o fins i tot de suprimir l’Espanya de les autonomies. Ara bé, el que no es pot ser és equidistant amb la violència. Quan als plats de la balança es confronten paperetes i urnes amb porres, bales de goma i gasos lacrimògens no hi ha excuses que valguin. Callar davant la violència és ser-ne còmplice, i mirar de justificar-la –com malauradament encara hi ha qui ha fet sense ruboritzar-se gens ni mica– sota el pretext que l’ús de la força és legítim per part de qualsevol Estat o amb arguments del tipus s’ho han buscat o no quedava alternativa és ser un MISERABLE. I sí, amb majúscules.
