Era de neu i es desfeu, però va costar ‘lo’ seu

Res fa trempar més un redactor de notícies, o els índexs d’audiència, que una bona borrasca. És una mina d’or que ens rescata, com passa amb la sequera informativa estival, de notícies de l’estil “lleona mata mamà antílop i adopta el cadellet orfe”, “jove turista somnàmbul (!) cau d’un segon pis al seu hotel a Mallorca”  o “home xinès beu gasolina des de 1969 perquè diu que va bé per a la tos”. Aquest últim, si l’incineren quan mori, cremarà durant mesos.

Després tenim els meteoròlegs, que despleguen el clàssic inventari de recomanacions per a imbècils: “No us atanseu a una riera desbordada”, “durant una tempesta elèctrica res d’arramblar-se a torres d’alta tensió” o “eviteu fer-vos fotos a prop d’onades d’onze metres”. Una de les meves favorites és l’advertència de no desplaçar-se per carreteres secundàries –difícil missió, si un neix, creix, es reprodueix i palma en una zona que només té comarcals de merda. Ah, com frueixen, repetint fins a la sacietat l’apel·latiu del temporal de torn! I jo em demano: qui s’encarrega de batejar aquests fenòmens? Quin criteri se segueix? Se li pot endinyar directament el nom d’algun cunyat gili? Existeix alguna directriu, pel que fa a gènere? Perquè, és clar, a veure si resultarà que les tempestats són totes unes males putes i els tifons uns angelets caiguts de la figuera. I encara molt més important, no fos cas que hi hagi lectores de la CUP: com anem, de paritat, en aquests menesters? Al marge d’això, malauradament (com de costum) ens queden instal·lacions elèctriques trinxades, cotxes travessats al mig de la calçada i les vies d’accés a França tallades, una qüestió amb la qual no ens en sortirem: quan no les bloqueja la neu o el vent ja se n’encarreguen els camioners gals cremant pneumàtics i maduixes de Lepe. Ara bé, n’hi ha que fan l’agost en ple hivern: els venedors de paraigües dansen al voltant de piles de cadàvers de lona impermeable esquinçada, barnilles doblegades i ombrel·les amputades, mutilades, que mai tornaran a fer vida normal. O un veí meu: com que l’ajuntament passa de la nostra cara, els carrers es gelen durant setmanes –el paio aprofita per tancar el perímetre i cobra per patinar, amb descompte per a nens amb carnet del Súper 3.

I els enviats especials n’estan fins al micròfon. Sense anar més lluny, a una aldea de León que va quedar aïllada una setmana sencera (el Yeti, acollonit, va tocar el dos al tercer dia) s’ha trobat, en perfecte estat de criogenització,  un corresponsal desaparegut el 1965 mentre perseguia la notícia que va acabar atrapant-lo a ell. L’han despertat del somni frigorífic, però el pobre no s’adapta. Sort en té, del Capità Amèrica, que va passar per un tràngol similar. Es fan companyia.