Es busca poeta misteriós

Es desconeix gairebé tot del poeta Olbap Muabmerab. El nom, estranyament inusual, diríem que únic, du a pensar en una broma o un pseudònim. No sabem en quina llengua va escriure originalment. El poc que tenim és el reflex d’alguns dels seus poemes en el mirall d’una possible traducció. Miro d’explicar-vos el poc que en sé de la manera més ordenada possible.

Fa unes setmanes, una bibliotecària amiga em va avisar que havien trobat uns papers que potser m’interessarien amagats dins d’un llibre que una vegada jo havia tingut en préstec. El volum es diu Pequeño diccionario de mitología vasca y pirenáica. La part rellevant del correu electrònic que em va fer arribar deia: “L’endreçàvem quan el que semblava una fitxa va caure a terra. Ens hi vam fixar millor i vam veure que el diccionari estava farcit de papers i que de fet no eren fitxes sinó poemes. N’hi deu haver més d’una vintena. És com si el qui els va escriure els hagués disposat estratègicament entre les pàgines. La majoria duen unes paraules a la vora superior dreta: ‘Olbap Muabmerab, traducció opus’, seguides d’un nombre. Hem mirat la llista d’usuaris que havien tingut el llibre en préstec per veure si podíem localitzar l’autor dels textos i només hi apareixies tu. Ja ens imaginem que els poemes no són teus, però de tota manera vam pensar que potser t’interessava llegir-los i investigar una mica.”

Fins aquí el misteri. Us transcric un parell dels poemes per veure si algú és capaç de donar-me un cop de mà en aquesta recerca tan engrescadora.

Olbap Muabmerab, traducció opus 13: “S’acabarà la càbala, la branca / d’alabarda acanalada. / Bramaran la mala bava mal cantada, / Castraran el papa amb la mà manca. // La ratxa apagarà la flama. / Acataran, tard, la carta magna. La mama / Parlarà amb la carcanada, / La carn ja arrabassada. // Ramat ja cansat d’arada: / La vaca, la sargantana, l’aranya, l’arna. / L’armada ara cardada s’alçarà. // La balada blana, la mansa bafarada, / A l’alba, atacarà la sarna. / La cabrada ara callada manarà.”

Olbap Muabmerab, traducció opus 31: “Sota carns rosades, pell mentidera, / galtes toves, boca, succedanis, / guardes prou ossera, flor de crani, / dents d’aquí a aquí, la calavera. // Et lliures a la ficció enfront del mirall / que estàs veient la teva real careta; / però, capseta musical, secreta, / la sang prou que flueix si et fas un tall. // El teu cos és un envàs retornable. / La vida és una màgia misteriosa: / trepitges l’aranya i de cop es torna cosa, / un grapat de potes immutable. // Memento mori: no oblidis, pelat, / que una ensopegada et deixarà glaçat, / mirant els cucs des del llim; / viure és un filet, i un atxim / et retorna a París sense cigonya / i tota construcció esdevé una conya.”