Ja hem tornat a superar un altre dia de la dona amb consignes hipòcrites de polítics o polítiques que poden fer les lleis posant negre sobre blanc pel que fa als drets i no s’hi atreveixen i d’algunes que es posen el llacet de feministes però que quan els demanen unes jornades laborals conciliadores s’hi neguen. Superat el dia, vull tornar a parlar de conciliació. Es diu que la conciliació també ha de ser per a l’home i no només per a la dona. I per què no per a tots dos? Per què hem de renunciar a ser pare o mare? Parlem també del dret dels fills. Els nens volen estar amb els pares i no haver de passar de la guarderia a la cangur o als avis i rebre només un bes cada nit d’aquells que s’han adjudicat el títol de pares. On és la conciliació dels fills? Alguns estudis realitzats han demostrat que els fills troben a faltar els pares quan no hi són, i que això pot afectar les emocions i el desenvolupament. Cal ser més ambiciosos i la conciliació (familiar o social per a les que no tenen fills però també tenen vida més enllà de l’oficina) no només s’ha de compartir, sinó que ha d’anar dirigida a tots, i això es fa amb una política de drets laborals on es preveu la flexibilització de contractes i jornades intensives o reduïdes, al matí o a la tarda, i que l’empresari tingui l’obligació d’oferir-les i el treballador i/o treballadora el dret d’agafar-les. La reforma horària ajudaria també a la conciliació total, i no aquella de què es parla que és parcial i que només té en compte la part d’un dels pares i no la dels fills. No parlo de res d’utòpic, són polítiques que ja s’apliquen en altres països, on sí que tenen en compte els drets dels nens. Deixem de parlar de conciliació a mitges. Prou d’hipocresia!
