És l’hora de les solucions

Segons el Govern, ells no tenen la culpa de res. Però tampoc tenen la solució per a res. Som com aquell mal veterinari que cada cop que li portes un cavall amb mal de ventre acaba en eutanàsia. No vull entrar en la barra que tenen els nostres ministres portaveus o el mateix cap de Govern, que s’espolsen les puces de tot. No vull entrar en el grau de culpa que tenen en les grans destruccions que s’han produït. O que han produït. El que ha de preocupar i, sobretot, ocupar tots els qui estimem Andorra és la recerca de solucions.

Per trobar solucions el primer que cal és identificar el problema. Sílvia Bonet ens ha il·lustrat on hi ha la clau del problema: la política andorrana ha esdevingut un joc d’allò que Albert Pintat va anomenar “microcorrupció”, consistent a utilitzar tripijocs per al gaudiment personal dels qui fan discursos sobre l’interès general. Un problema que segueix certa proporció, i allò que per al darrer zero a l’esquerra del Consell General és el joc de facturetes de turisme parlamentari, per als trumfos de la política esdevé l’espoli d’un banc per interès nacional, la desviació del trànsit en favor del seu centre comercial o plataformes de 24 milions d’euros sobre lleres de riu, d’interès nacional però de propietat privada. És un fenomen que segueix la seva deguda proporció, amb un degenerat tarannà subjacent comú.

Les velles cases polítiques andorranes han viscut sota l’acord tàcit que avui et toca a tu munyir la vaca grassa aliena (la padrina) i demà em toca a mi. Com que han assecat la padrina i no saben crear riquesa, les velles famílies polítiques es dediquen a munyir o sacrificar vaques alienes per transferir riquesa cap a casa seva. Es consideren legitimats per fer-ho en virtut d’una superioritat intrínseca que els ve de naixement, per un llinatge ancestral. Caigui qui caigui. El cas és que ells han de tenir filet tendre i llet fresca a la seva taula.

Ho hem vist en el cas BPA (per si algú no ha entès que BPA va ser un boc expiatori dels moviments de diner efectiu d’altres i, especialment, de qui realment tenia la suposada estructura de blanqueig de la corrupció catalana); ho hem vist en el cas del punt d’entrada a Grandvalira (per si algú no ha entès que el rotllo de la plataforma no és altre que modificar el punt d’entrada dels esquiadors per repartir en favor de Canillo els ingressos per forfets i el flux d’estades); ho hem vist en la muralla que han posat per desviar el trànsit del Punt de Trobada en favor d’un altre centre comercial; i ho veurem en l’acord de lliure circulació de mercaderies, que es vol tancar de pressa i corrents (per si algú no ha entès que consisteix a cedir el tabac com a moneda de canvi del passaport financer UE de la banca per marxar cap a fora).

I per si algú dubta de la importància actual del tabac, em permeto il·lustrar aquest article amb la gràfica dels ingressos que la Duana andorrana ha tingut durant els cinc primers mesos del 2017.

Les grans columnes taronja no corresponen a la riquesa creada pels naranjitos de DA (perdoni la broma de mal gust), corresponen als ingressos pel tabac. Per si en algun moment s’ha cregut que DA ha diversificat la nostra economia, i que les factures no les paga el tabac, doni una ullada a aquesta escandalosa gràfica.

Andorra necessita solucions abans de l’1 de gener del 2018. A partir d’aquesta data no sé com es pagaran les factures de l’Estat, ni quines vaques alienes pensen munyir o sacrificar els nostres capitostos.

La solució no vindrà de fora ni de munyir vaques grasses de fora o sacrificar-les com s’ha fet amb les grans marques nacionals que uns que venien de fora es van atrevir a crear. Les empreses foranes han pres bona nota dels disbarats que s’han fet a Andorra i ni una empresa estrangera ha posat a Andorra la seva seu central, ni la seva plataforma d’exportació, ni la seva central d’R+D.

La solució de veritat tampoc vindrà d’una impecable llista d’accions ni d’un programa polític. La solució d’Andorra passa necessàriament per la qualitat humana de les persones al capdavant dels tres poders constitucionals.

Aquest és el problema primigeni d’Andorra: l’honestedat de la classe política ha esdevingut més que qüestionable quan constatem la suposada disbauxa de via estreta de Sílvia Bonet, la disbauxa de banda ampla de la plataforma canillenca, el macroespoli de BPA, els descarats desviaments del trànsit cap a determinats centres comercials o la tolerància al passat daurat o arquitectònic a temps parcial del duo Cinca-Martí. 

Per sortir del toll, Andorra necessita fer net de les velles cases polítiques i dels seus mossos. Com va fer Islàndia. O com en gran part està fent la França d’Emmanuel Macron. Posar al capdavant de la política del país persones amb solucions. Com fa Albert II a Mònaco, que té els millors al seu voltant. Però els millors de veritat. No els millors de cada casa política, que ja hem vist els vicis que tenen.

La solució sols passa per la via del poble andorrà, que necessita exercir la seva sobirania nacional amb decisió. Primer, cal imposar l’honestedat. Un requisit que requereix fer net del tic de les velles cases polítiques consistent a munyir la vaca aliena. Segon, amb la taula neta d’amos i mossos, parlar de programa de salvació nacional sense imposicions de sigles. Altrament, la caiguda seguirà sent lenta però profunda. Encara que la baixada pot ser fulminant per a qui gosi tenir una vaca grassa pasturant per Andorra...