Avui tractaré sobre un tema que segurament a molts no interessi o més aviat els rellisqui o potser desconeixen. Se’n va fer ressò un mitjà de comunicació del país i s’ha de dir que tampoc a Espanya se n’ha parlat massa; en canvi a Itàlia sí, i al seu país d’origen, Lituània, també. M’estic referint al jesuïta Marko Rupnik, que fins ara ha estat batejat com “el Miquel Àngel del segle XXI” i que és l’autor dels mosaics de l’església de Sant Julià. Rupnik ha estat acusat d’abusos sexuals i manipulació –els mitjans italians en diuen psicològica, però a mi no m’agrada donar connotacions negatives a la psicologia– a una vintena de monges. És un tema que m’interessa i em colpeix. Es tracta d’acusacions a les quals s’ha donat crèdit després de 30 anys per part de l’Església, tant des de la mateixa Companyia de Jesús com de la Congregació per a la Doctrina de la Fe. Val a dir que sento vergonya i fàstic per tot plegat, i sobretot per l’engany, tot i que crec que es tracta, pel que he llegit, d’un cas de narcisisme de marca major portat fins a les últimes conseqüències. Ara, el que em pregunto i us plantejo és si es pot fer la separació entre l’artista, sigui com sigui, i la seva obra, sigui com sigui també, ja que en aquest com en d’altres casos hi ha partidaris i detractors acèrrims. Però és clar, recordant el testimoni d’algunes de les víctimes a les quals havia forçat a jocs eròtics extrems mentre pintava al seu estudi del col·legi del Gesù, a Roma, per a mi mirar els seus mosaics serà un recordatori del sofriment causat a les víctimes o, dit en paraules que no són meves però que faig meves, “cal posar les víctimes al centre”. I afegeixo: ja n’hi ha prou d’abusos!
