Fa molts anys que corro. No sempre amb la mateixa intensitat, ni amb la mateixa regularitat, però sí amb una sensació que s’ha anat repetint amb el temps: quan corro, alguna cosa dins meu s’ordena. Córrer ha estat, i continua sent, una activitat que m’ha ajudat en diferents àrees de la meva vida, molt més enllà de l’aspecte físic. No com una fita a assolir, sinó com un espai on tornar.

En primer lloc, m’ha permès baixar revolucions. Posar-me les vambes i sortir a córrer és com si el soroll intern es reduís de manera progressiva. El cos entra en moviment i, paradoxalment, la ment es calma. Puc escoltar el meu cos des d’un altre lloc, amb més respecte i menys exigència. El volum de la veu interna baixa, aquella veu que pressiona, que demana més, que no sempre té pietat. La meva ment inquieta es torna més tranquil·la i connectada, i l’autoexigència deixa de marcar el ritme.

Quan la meva ment ha estat més dispersa i accelerada, sortir a córrer m’ha permès prendre distància d’allò que em preocupava. És com si els problemes, vistos des del moviment, perdessin part del seu pes. He pogut entendre que moltes coses no eren personals, que no tot depenia de mi i que, gairebé sempre, hi havia una solució possible.

La pregunta no era tant si hi havia sortida, sinó com arribar-hi amb menys soroll intern i més claredat. Córrer m’ha ajudat a relativitzar, a sortir de la paràlisi per anàlisi i a passar a l’acció. Quan torno de córrer, el cos està més cansat, però la ment molt més enfocada. Aquesta combinació em dona una sensació de pau difícil d’explicar, però fàcil de reconèixer quan apareix. Hi ha hagut ocasions en què estava assegut intentant trobar una solució, entrant en bucle, donant voltes al mateix pensament, i només posar-me en moviment ha fet que tot comencés a encaixar de manera progressiva.

Abans de desenvolupar l’hàbit de seure i meditar, córrer ja era la meva forma de meditació activa. Una manera de ser present sense necessitat de silenci absolut. El ritme de la respiració, el contacte amb el terra, el batec constant del cor… tot plegat em portava al moment present. Córrer també m’ha ajudat a guanyar presència, aquella sensació d’estar on estàs, sense fugir ni avançar-te, sense voler arribar abans d’hora.

Moltes vegades, després de córrer, torno amb idees noves. Idees que, si després m’assec a escriure, es transformen en noves possibilitats. Aquest estat mental més obert i creatiu s’ha convertit en un aliat, tant en l’àmbit personal com en el professional. És com si el moviment desbloquegés portes que, en estàtic, costen molt més d’obrir.

No em caracteritzo per haver corregut grans distàncies ni per grans velocitats. Però si em comparo amb mi mateix, sento orgull. Veig evolució, constància i aprenentatge. Córrer és un esport que et posa davant teu, sense filtres. A excepció dels més ràpids quan et col·loques un dorsal, el veritable repte no és superar els altres, sinó escoltar el teu cos i respectar el teu ritme. Quan intentem seguir el ritme dels altres, tard o d’hora ens quedem sense aire i perdem el sentit del perquè havíem sortit a córrer.

Córrer també m’ha permès descobrir nous territoris i recórrer espais coneguts d’una altra manera. Ha estat una excusa per explorar, per observar detalls que habitualment passen desapercebuts. M’ha regalat moments d’ambient festiu, d’energia compartida, de sentir la força del grup. Quan moltes persones avancen en la mateixa direcció, alguna cosa poderosa es desperta. Ens recorda que, quan anem a l'una, som imparables.

Córrer m’ha ajudat a sentir-me més saludable i, també, a permetre’m algun excés sense culpa. M’ha permès conèixer-me millor i compartir amb els altres. No per córrer soc millor persona. Però sí que sovint em sento una millor versió de mi mateix. I per això faré tot el possible perquè córrer continuï acompanyant-me al llarg de la vida.