Vivim moments (potser ha estat des de temps immemorials) en què l’edat té una importància desmesurada. Quant ets jove, ja comences a ser massa gran. I quan ets gran, ja ets vella. Aleshores sí que ja et pots retirar. Però els anys que tenim són els anys que tenim. No hi ha marge de maniobra. És com el color de la pell, o els nostres orígens. No els podem canviar. I per tant, això no pot ser motiu de discriminació. No obstant, ja hem pogut veure aquesta setmana que a la cambra on es fan les lleis els fa molta gràcia el fet de ser vella (o això diuen). Deixant al marge el debat típic Govern-oposició i el motiu que en aquest cas els va enfrontar –això no és objecte pas d’aquest comentari–, el fons de la situació viscuda no deixa de ser preocupant. L’escena va ser la següent. Un ministre rebat unes crítiques d’una consellera general de la minoria relacionades amb l’ensenyament amb la frase “Em pensava que vostè es dedicava al món de l’educació...”. La consellera va contestar que era cert i que hi tenia més experiència que no pas ell. El ministre va acceptar l’observació. Però va afegir: “També és cert que no som de la mateixa generació.” Les butaques dels parlamentaris (potser no van ser tots) van esclatar en una riallada sorollosa. Fa riure ser més gran que el ministre? No parlem sovint de l’experiència com un aspecte valuós? El senyor ministre va recórrer a una tècnica molt estesa; fer callar el personal dient que ja tens massa anys i no mereixes ser escoltat. I la sala va fer la resta. Tècniques antigues que caldria abolir.
