És que tu no tens matriu

Avui toca batalleta. Era el 1988, mare meva, i estrenaven La última tentación de Cristo. Quan li vaig dir que tenia la intenció d’anar-la a veure, el numerari de l’Opus Dei que a l’època tenia assignat em va estar suplicant tota la setmana que no ho fes. Aquella insistència em deixava perplex i incitava encara més la meva curiositat. Què devia ser allò que tant volien evitar que veiés? El més curiós de tot és que el meu amic –es deia Javier i encara ens cartegem, no ha perdut l’esperança de salvar la meva ànima– no l’havia vist, però fins i tot així li semblava perillosíssima. Aquell dissabte, en fi, vaig anar als Golem i a l’entrada hi havia una colla de nois agenollats i fent penitència pel pecat nefand que estàvem a punt de cometre els espectadors de la pel·li de Scorsese. Hi he pensat aquests dies a compte de La vida de Brian i l’escena que pretenien eliminar els actors que en preparen l’adaptació teatral. És quan Stan comunica als seus compis del Front Nacional de Judea que vol ser una dona, exigeix que li diguin Loretta i sosté que té dret a tenir fills. “Però si tu no pots parir”, li responen sensatament. “No m’oprimeixis”, es defensa Stan/Loretta. “No és que t’oprimeixi, és que no tens matriu. On posaràs el nen? En un bagul?” Fa trenta anys els tics inquisitorials en qüestions de (diguem-ne) moral eren patrimoni dels numeraris de l’Opus. Avui ho són de l’esquerra woke. Ho vaig advertint: un dia haurem d’eliminar “dels alarbs ens deslliurà” de l’himne. I no hi haurà, sospito, un John Cleese disposat a resistir les escomeses dels espantaocells de la Lliga Antivici. En fi, que em moro de ganes d’arribar a casa, repantigar-me al sofà i posar La vida de Brian, ara que encara podem: “On posaràs el nen? Al bagul?”