No hi ha res que defineixi millor la nostra manera de moure'ns dins de les xarxes socials que la famosa frase que s'atribueix a Beethoven que diu que si no es pot millorar el silenci, és millor quedar-se callat. Està bé parlar i opinar, per descomptat, la qüestió és precisament aquesta. Perquè, en realitat, ¿opinem quan parlem? O és una mica més que això?
Si mirem bé la forma com ens comuniquem, crec que hem arribat al punt que confonem dues coses importants però diferents: les opinions i els judicis de valor. Jo podria dir que, per posar un exemple, no m'agraden els Rolling Stones, i si la frase fos només aquesta, no hauria d'aclarir res més, igual com si digués que no m'agraden les pastanagues. Ara bé, si per transmetre això dic que els Rolling Stones són dolents, per ser suau, estic emetent un judici de valor que hauria de justificar, si és que puc, clar. I hauria d'entrar dins del món de la composició, harmonia, melodia, ritme, i uns quants etcèteres. I òbviament, no tothom té aquestes eines.
Llavors, passa un fenomen bastant estrany, encara que normal, ja que acabem donant judicis de valor per a gairebé tot, la major part de les vegades sense tenir coneixement sobre allò que diem, quan en realitat volem expressar que alguna cosa no ens va agradar. I la conseqüència directa d'això, més enllà de ser políticament correctes, és que ja no li podem dir a ningú, de manera sincera i a la cara, que no ens agrada alguna cosa que hagin fet, suposant que la nostra opinió li interessi a aquesta persona.
I per què succeeix això? Perquè estem tan acostumats a emetre i sentir judicis de valors com si fossin opinions, que un simple "no m'agrada" és elevat a la categoria que el que vas fer no val res. Com si fos el mateix. I així, com sempre, la nostra interacció es ressent. I el graciós de tot això és que, a més, vivim influenciats per les altres opinions. Ens passem la vida escoltant i llegint ressenyes i crítiques, veient reaccions, i moltes vegades ens acostem a l'obra que volem consumir, condicionats pels altres, en lloc de tenir, primer, el contacte amb l'obra i després utilitzar, si és que ho necessitem, a les xarxes com a biaix de confirmació.
Jo intento, i molt, només parlar del que m'agrada, perquè entenc que no és fàcil. Un col·lega té una frase molt encertada, des del meu punt de vista: "Només qui fa sap quant costa fer". Però bé, vivim al món que ens toca. No cal donar-hi moltes més voltes. Ara bé, estic gairebé segur que, en el món d'internet, tenen infinitat de vegades més visualitzacions els canals de persones que estan parlant sobre obres culturals, que les mateixes obres. I això és un problema, perquè perdem el contacte amb la realitat i, sobretot, amb la nostra pròpia percepció d'aquesta realitat... encara que a vegades sigui només virtual.
