És tard per al bitcoin a Andorra

Arribem ja a finals de l’estiu i, per un, jo encara tinc una pila de lectures per fer. El munt de llibres en equilibri precari al costat de la taula ha baixat, però no tant com pensava. És en moments així que m’agrada pensar en la quantitat d’informacions diverses que van sortint regularment, cada any i gairebé cada mes que passen.

Prenem, per exemple, el bitcoin. Fa uns quants dies que en sentim parlar. Com que he fet alguns estudis sobre temes de criptografia, trobava que seria hora que m’interessés en el fenomen del bitcoin en particular, i de les monedes virtuals en general. Com per molts, mai havia aconseguit alliberar suficient temps per dedicar-m’hi gaire però, finalment, aquest estiu va ser possible.

Explicat molt ràpidament, les monedes virtuals se solen basar en dos principis. Unes persones aporten uns mitjans de computació que fan una sèrie de càlculs: és el que permet fer funcionar el mecanisme de les transaccions, i mantenir un registre de qui posseeix quines quantitats de la moneda. I se’ls retribueix mitjançant una comissió sobre les transaccions que processen.

En un moment donat, el nostre país hauria pogut sorgir com un centre de producció de bitcoin. Teníem tots els avantatges: un abastament d’electricitat relativament assequible, baixes temperatures que ajuden a la refrigeració dels equipaments, una bona connexió de dades amb la resta del món, i un baix nivell d’imposició sobre els beneficis. Ho hauríem pogut fer, a condició de ser prou llestos per fixar-nos-hi a temps i ser dels primers. Una de les característiques del bitcoin –i d’altres monedes virtuals– és la importància de trobar-se entre els primers en el negoci; a mesura que passa el temps el cost d’entrada és cada vegada més elevat, i els guanys potencials més difícils d’aconseguir. D’entrada, aquests esquemes solen incorporar un mecanisme de rendiments decreixents, sens dubte amb la idea de potenciar que es puguin estendre ràpidament i premiar els primers participants.

Tot i que la tecnologia subjacent del blockchain sembla tenir els seus al·licients, el fet és que les monedes virtuals passen per una crisi. Com molts esquemes piramidals, depenen de la confiança que els usuaris tinguin en el sistema. Però també depenen de la confiança que tinguin en els altres usuaris, que siguin solvents i que apostin per les mateixes unitats de crèdit. El problema és aquest: quan s’ha produït un creixement notori de l’ús d’aquestes monedes per a finalitats menys lícites –aprofitant que les transaccions són difícils de seguir– les institucions públiques han augmentat el seu control. Posats a la llum pública, per molts usuaris aquestes monedes han perdut el seu atractiu, i les monedes han perdut valor. Les vendes d’equipaments físics han baixat i, molt em temo, per aquesta vegada hi hem arribat tard.