En una d’aquelles pel·lícules que es feien abans sobre el conflicte d’Irlanda del Nord, xerraven dos populars actors, l’un nord-americà irlandès i l’altre irlandès (els personatges). El primer es mostrava optimista i el segon li deia que aquella no era una història americana amb final feliç, sinó que era irlandesa, amb final trist. Aquests dies m’ha vingut al cap aquesta conversa fictícia però ben real amb les imatges que arriben de Terra Santa. La història entre Israel i Palestina no tindrà final feliç, ni en breu ni probablement mai. Ni tampoc tindrà guanyadors i perdedors. Tindrà moltes víctimes, això segur, tot i que tampoc tinc clar que siguin innocents.
És cert que si mires la successió de mapes dels darrers setanta anys a la zona, hom podria convenir que qui guanya és Israel, ja que ha reduït a la mínima expressió el terreny controlat per l’adversari i ha fet inviable un Estat palestí. D’aquesta manera, la solució dels dos estats postulada per l’ONU no serà possible i, per tant, difícilment hi haurà solució al conflicte, tot i els nombrosos intents per trobar-la.
Aquests dies veiem molta gent que es posiciona amb arguments coneguts, en alguns casos, i en altres, amb els tòpics habituals per a aquest tipus de situacions, amb el nostre cap de Govern inclòs. En aquest cas, posicionar-se costa, perquè de fanàtics d’ideologia medieval n’hi ha a tots cantons, però Israel té més poder i força i, per tant, més responsabilitat, tot i que també s’ha de tenir en compte que res és casual i que hi ha molts actors externs implicats amb els seus propis interessos.
