Devem la teoria més rància de la comunicació, entre d’altres, a un dels pares de la informàtica, Claude Shannon. Segons escrivia aquest autor, perquè el fenomen es pugui produir cal que es trobin dues persones: l’emissor i el receptor. També el mitjà o el canal a través del qual circularà la informació. Posteriorment, altres investigadors teòrics hi van afegir el missatge que es vol enviar.

Avui en dia, quan vull comunicar-me amb un company sovint tinc del tot clar tant l’emissor com el destinatari del missatge, com –sovint, però no sempre– el seu contingut. El que més em falla és el canal que convé emprar. Tradicionalment, aquell canal era la veu humana: un sortia a la plaça, o se n’anava cap a casa del qui fos, i preguntava: “Que hi ha Fulano?”. Possiblement t’informaven –fent servir el mateix canal vocal– que aquell pendó s’havia escapat de fer els deures, com sempre, i que hi havia números que el trobaries perdent el temps a la baixada de Tobira, o allà on fos. Una mica més tard, la veu electrònica del telèfon va suplir l’òrgan humà, donant-li una extensió prostètica útil per abastar distàncies superiors.
Ara, però, ens trobem amb mil i una possibilitats de canals, sobretot els digitals. Hi ha tanta profusió que, a vegades, pot ser complex triar la via més recta per contactar amb algú. Per comunicar-nos amb certa persona concreta, pot ser que l’opció més evident sigui la del WhatsApp. Per d’altres, hi ha alternatives de missatgeria instantània com ara el Telegram, WeChat o Skype. Cada servei té més o menys acceptació segons l’usuari. De fet, podríem afinar més i dir que cada servei té una penetració de mercat (terme horrible, però que s’entén) diferent en funció de la regió geogràfica en què ens trobem. Aquí a Andorra relativament poques persones fan servir habitualment el Google Hangouts o l’Apple iMessage, fet interessant tenint en compte que la majoria dels telèfons mòbils tindran instal·lats l’una o l’altra d’aquestes aplicacions. En altres casos, hi ha usuaris tan aficionats al Facebook que el seu Messenger és el mitjà de comunicació més pràctic per trobar-los. En entorns de feina i entre adults, el vulgar correu electrònic és encara el canal de predilecció, potser perquè sempre sol funcionar.
Amb totes aquestes opcions, començo a pensar que estem assistint a un fenomen de “guetització” de les comunitats a les xarxes socials. Cadascú intercanvia sobretot amb els altres membres de la seva pròpia comunitat –amb qui comparteix eines– però molt poc amb usuaris d’altres eines. Potser aquest fenomen és natural, i l’ésser humà necessita limitar en certa manera el seu nombre d’interlocutors. Però, en tot cas, personalment el trobo fascinant i digne d’estudi.