És vostè gent “del país”?
Mirin, nosaltres també hem celebrat el retorn del Sinquede a la pàgina d’aquí al costat. Hi guanyem tots, i com a mínim ens petem de riure, que és del que es tracta. L’altre dia ens vam quedar enganxats amb l’aportació d’un espontani, sociolingüista d’espardenya, donja i bringuera, que venia a dir que el món es divideix en dos: els que pronuncien Andorra amb o oberta, “gent del país” i, concedia, de l’Alt Urgell, i els que no, bàsicament “gent de la metròpoli” i castellanoparlants “habituals”. Després de molt donar-hi voltes no vam acabar de veure clar a qui es referia amb aquesta locució tan amable i genuïna de “gent del país”. Exactament, quantes generacions cal haver viscut en terra andosina per merèixer tan alta distinció? Dues? Dues-centes? Quants cognoms “del país” cal exhibir al passaport: vuit, com els bascos, campions de l’etnocràcia de l'RH negatiu i que, si no estigués tan mal vist, encara anirien per la vida mesurant cranis, nàpies i orelles? Considera el nostre amic que amb vint, trenta anys vivint i treballant per aquí, cotitzant i pagant-li la jubilació als seus padrins, n’hi ha prou, per ser “del país”? O no hi ha res a fer si cometem el pecat nefand de dir Andorra amb o tancada? Si li dic lleixa a la posella, pifiada? O papallona a la pitavola? Això dels castellanoparlants també ens suscita dubtes: els portuguesos, com diuen Andorra? Amb ò o amb ó? I la “gent del país” que parla amb aquell encantador deix afrancesat? De fet, i com que jo també porto un sociolingüista a dintre, he fet una enquesta d’urgència entre amics, coneguts, saludats i lectors de Villaró i resulta que les dues úniques persones que diuen Andorra amb ò són de Berga, una, i de Solsona, l’altra. Gent “del país”, com es veu. I el Sinquede, és clar.