En una setmana canicular i amb la pluja absent la immensa majoria de jornades, les estampes d’aquests dies són tòpiques i típiques, per no dir tòrrides i avorrides. És l’època en què els mitjans parlen de ciència. Sembla com si la resta de l’any els científics no fessin res i només busquessin una mica de notorietat els mesos d’estiu, quan els habituals protagonistes de portades i exclusives, aquesta classe que el quart poder ha fet progressar, desapareix. És l’època també en què les pàgines de cultura s’omplen de necrològiques i festivals. No queden esforçats columnistes que facin crítica cultural i un que n’hi ha a les Valls el patró li atorgui llarga vida professional. No cal dir que la varietat de composicions estiuenques és rica i diversa i no s’esgota, ni ho pretenc estimat lector, en l’enumeració que acabes de llegir. Cadascun, la seva, i totes igual de bones. Ara, posats a destacar n’hi ha una que m’ha colpit el cor i la cartera, ja que és una de les novetats a les quals no m’acostumo des que visc i treballo i consumeixo a les Valls. Les cues al departament de Tributs i Fronteres em fan retrocedir en el temps a un altre espai en què fer cua per pagar a l’administració que m’havia de servir i vetllar per mi era la norma més normal de totes les normes d’una jove democràcia que es treia de sobre l’etiqueta de dictadura inacabable en què a tothom ja li anava bé i tan bé que li anava a tothom perquè que un servidor recordi deu ser l’únic dels casos que en lloc de matar-se o exiliar-se o morir assassinat resulta que el general moria al llit de l’hospital envoltat de l’equip mèdic habitual entre plors de milions i milions a qui ja els anava bé. En fi, que es veu que estic equivocat i que aquestes cues no tenen res a veure amb els meus records i que ja ho fa bé el servei de l’administració que administra els impostos dels que els paguen, que reben un nom de pel·lícula de terror, obligats tributaris; és a dir, que aquestes persones tenen l’obligació de pagar el tribut al senyor, que en aquesta època moderna és l’administració que administra el nostre benefici, suposo que mutu o més aviat seu, perquè si penso individualment no ho tinc clar. Doncs, com deia, estic equivocat perquè aquesta escena repetida uns quants dies l’any de veure centenars de persones que malgrat tots els avenços tècnics, que no tecnològics, que seria tota una altra cosa, fan cua, han de fer cua perquè són obligats tributaris, per pagar, malgrat que em sembli retrògrada i que faci mal a la vista i a la cartera, es veu que no, que és bona, que és sinònim d’Estat de dret modern i eficaç que fa que les Valls s’homologuin amb qualsevol Estat europeu del club amb el qual voldríem estar en bones relacions de benefici, mutu s’entén. Doncs a mi no em fa el pes. I des d’aquí amb el cor a la mà tot el meu suport i ànims i que la força us acompanyi, obligats tributaris que feu país o hauria de dir Estat, que no ho sé que soc de lletres i els números m’atabalen, perquè parlem de números, oi? Deu ser que tanta festa major seguida m’ha intoxicat a l’hora d’escriure aquesta segona columna estiuenca. Sort que ja s’acaba, l’estiu, i podré tractar temes seriosos.