Tothom, qui més qui menys, és avui en dia esclau del telèfon mòbil. Ja no sortim de casa sense ell. Ni tan sols per fer esport. Encara que potser durant aquesta estona no ens el mirem. Sí, som una societat addicta al mòbil i a les xarxes socials, i de totes, la que s’emporta la palma és WhatsApp –entre les generacions més joves potser s’estila més Instagram– perquè és una excel·lent eina de comunicació instantània. Tant és així que no hi ha família, grup d’amics o empresa que no tingui el seu grup de WhatsApp. Ens manté connectats amb els nostres i facilita la comunicació empresarial: amb un missatge, tot el personal ja sap què hi ha i què s’ha de fer. Però el que tan bo sembla és alhora del tot perjudicial, perquè amb aquestes dinàmiques s’han esborrat els horaris i som més esclaus.
A alguns, m’atreviria a dir que a molts, ens costa molt fer cas omís d’una alerta de WhatsApp, perquè pot ser important, pot ser un missatge d’un amic o un familiar, i un cop has entrat a l’aplicació no pots deixar de mirar què és el que diu el jefe. Encara que sigui el teu dia de festa setmanal o estiguis de vacances. I això fa més difícil la desconnexió.
Aquest efecte es multiplica en segons quines feines i professions. Per exemple, en el periodisme, el WhatsApp és ja avui en dia una eina imprescindible de treball. Hi ha institucions, partits, sindicats, associacions i entitats diverses que envien els seus comunicats a través d’aquest canal dia sí dia també, i sovint només hi ha un o dos representants de cada mitjà en aquestes llistes de difusió, el que fa que, si ets un d’aquests privilegiats, encara que no ho vulguis hagis de respondre fora del teu horari o estant de vacances. Així es vulnera el teu dret al descans. I no passa res. O sí?
