Sembla que en latituds properes a les nostres s’està obrint el debat sobre la conveniència o no d’escolaritzar infants amb trastorns i/o certes discapacitats en un centre educatiu ordinari –no sé massa com dir-ho–. Hi ha qui defensa ara –i feia temps que no ho sentia– que és millor una escola especialitzada –tampoc no sé gaire quin qualificatiu posar–. No soc experta en la matèria, i per tant m’ho miro des de fora, però em sobta que després d’anys de lluita perquè l’escola sigui inclusiva hi hagi aquest rum-rum. Un qüestionament que coincideix en el temps amb la crisi que ha esclatat per exemple a Catalunya en la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència arran de l’escàndol de la nena abusada i d’irregularitats, sembla, també en la gestió econòmica. Una situació que ha portat a refundar aquesta direcció general i a llançar el missatge que és millor afavorir que els menors no estiguin en centres. Ja sé que Andorra és diferent, diran alguns. I que un tema potser no té res a veure amb l’altre. Però sí que hi ha uns protagonistes comuns: els infants. I d’infants necessitats de protecció i de tenir els millors recursos disponibles per poder desenvolupar totes les seves potencialitats i capacitats n’hi ha allà i aquí. Sense anar més lluny, el raonador demana que sigui Educació qui posi les mesures adients per als infants amb discapacitat. En qualsevol cas, crec que és bo que es posi els infants al centre, ara que des de fa temps estan tan de moda els models d’atenció centrats en la persona en diferents àmbits. També les famílies s’han de posar al centre de les polítiques públiques perquè criar els fills no sigui al cap i a la fi una cursa d’obstacles.
