Vivim de pressa. Potser massa de pressa. Ens llevem i, gairebé abans de posar els peus a terra, ja hem mirat el telèfon. Missatges, correus, notícies, xarxes socials. Mentre esmorzem pensem en el que hem de fer després i, quan arribem a la feina, probablement ja tenim la sensació d’anar tard. Contestem missatges mentre caminem, llegim titulars però no el cos de la notícia i mantenim converses mentre una part de nosaltres continua pendent d’una pantalla. Ens hem acostumat a fer moltes coses alhora. I fins i tot n’estem orgullosos.
Però potser pel camí estem perdent alguna cosa. Cada vegada costa més mantenir l’atenció. Llegir un text llarg. Veure una pel·lícula sense mirar el mòbil. Escoltar algú sense pensar què li contestarem. Contemplar alguna cosa sense sentir la necessitat de fotografiar-la. Fins i tot el silenci ens incomoda.
No es tracta de demonitzar la tecnologia ni de pensar que qualsevol temps passat va ser millor. La tecnologia ens ha facilitat enormement la vida i ens permet coses que fa només uns anys haurien estat inimaginables. El problema potser no és viure de pressa. El problema és haver perdut, de vegades, la capacitat de decidir quan volem deixar de córrer.
I aquí és on penso que la música té encara alguna cosa important a dir-nos. Anar a un concert és una experiència estranyament revolucionària en el món actual. Entrem en una sala, seiem i durant una estona acceptem una cosa que cada vegada acceptem menys: que no som nosaltres qui decidim el ritme. No podem accelerar una simfonia. No podem saltar-nos trenta segons perquè no passa res prou interessant. No podem demanar a un adagio que vagi més de pressa. La música necessita el seu temps i, si volem escoltar-la de veritat, nosaltres hem d’acceptar aquest temps. Hem d’estar allà. Escoltar.
Tinc la sort de ser el director artístic en aquesta nova etapa de l’ONCA. Quan vaig començar a pensar la nova temporada em vaig adonar que, sense haver-ho buscat conscientment, molts dels programes que anàvem construint parlaven precisament d’això. De mirar el món amb una mica més de calma. De recuperar el dret a la bellesa. De buscar altres mirades. De recórrer la nostra pròpia cartografia interior. De preguntar-nos també per la solitud que pot existir enmig de ciutats plenes de gent. Comencem aquest camí el 19 de setembre a l’Auditori Nacional, amb el Rèquiem de Fauré. No se m’acut una obra millor per començar: una música que no necessita cridar per commoure, que ens obliga a baixar el ritme, a respirar i, simplement, a escoltar.
Potser per això aquesta temporada no voldria que fos només una successió de concerts. M’agradaria pensar que cada concert pot convertir-se en un espai on recuperar l’atenció. Un lloc on un grup de persones decideix fer una cosa tan senzilla i, alhora, tan poc habitual com escoltar plegades. Perquè escoltar no és només sentir.
Escoltar és concedir temps a alguna cosa. Quan escoltem una persona li estem dient, sense necessitat de paraules, que allò que ens explica importa. Quan escoltem música acceptem entrar en el temps que algú altre ha imaginat per a nosaltres. Quan contemplem una obra, un paisatge o el silenci sense necessitat de passar immediatament a la següent cosa, recuperem una manera diferent d’estar al món. Potser no podem viure sempre així. Demà tornarem a tenir missatges pendents, reunions, presses i pantalles reclamant la nostra atenció. Però durant una hora podem aturar-nos. Apagar el telèfon. Seure al costat d’altres persones. I escoltar.
Potser sembla poca cosa. Però, en un món que competeix constantment per aconseguir la nostra atenció, decidir a què volem dedicar-la és també una forma de llibertat. I potser aquesta és una de les coses que encara ens pot oferir la música: recordar-nos que, de vegades, per trobar la llum, primer cal aturar-se i escoltar.
