Escoltes a la xarxa

L’altre dia deixava el cotxe en un aparcament comunal cobert i em vaig adonar que estava sonant un fil musical, i dic que me’n vaig adonar perquè estava a un volum adequat per l’espai que era, estava correctament fluix, sense imposar-se, el just per acompanyar el breu moment que és sortir del cotxe i buscar la porta de sortida dels usuaris, i després, en recollir el cotxe, l’instant de pagar al caixer automàtic i entrar al cotxe, tres minuts en total? Aproximadament deu ser això, entre tres i cinc minuts sumant els dos moments. La música que hi sonava era comercial, de grups pop en castellà, música que podríem anomenar neutra, i en aquell moment em vaig demanar si no podrien estar sonant grups andorrans.
No sé quina és la font que els subministra la música, no sé si és Spotify, YouTube o un fil musical contractat, però en el cas de les dues primeres plataformes que he esmentat hi ha llistes de reproducció de música andorrana, les que he trobat a Spotify estan molt ben assortides i actualitzades, les de YouTube no tant, però es pot arreglar, ja que ara mateix hi ha molta més música andorrana en aquesta plataforma. Quan tingui una estona en faré una de ben completa.
La qüestió és la de sempre, creguem-nos a nosaltres mateixos. Per sort ara per ara ja tenim una varietat ingent d’estils dintre de la música del nostre país. Pop, rock, jazz, fusió, experimental, rock dur, punk, heavy, progressiu, i en les llengües que vulgueu, anglès, català, castellà, o sense llengua, com els discs del Landry Riba, Gil Rossell o Hysteriofunk, que són instrumentals.
Els guanys que generen aquestes plataformes per als artistes són mínims i us puc assegurar que no em mou un esperit pecuniari, però el que sí és cert és que si hi ha moltes reproduccions, encara que siguin d’aquestes indirectes, poden passar dues coses, una, que algun conductor despistat dins de l’aparcament se senti atret pel que sona, faci un Shazam i guanyem un oient, i, dos, que entre tots puguem enredar els algoritmes i si les escoltes creixen ho vegin com una tendència, o quelcom semblant –no sé si va realment així, però sospito que alguna cosa d’això hi ha.
Aquest Sant Jordi passat hi ha hagut una bona allau de vendes de llibres nostrats, quina enveja! Tan de bo els músics puguem començar a adquirir l’estatus que estan agafant els escriptors del país, molts d’ells ja comencen a ser profetes a la seva terra.
Sigui com sigui aquí estic, una vegada més reivindicant la música d’Andorra, els seus grups i artistes, i esperant que a l’altre costat de la pantalla, o de les fulles del diari, hi hagi una ànima sensible que, encara que sigui per curiositat, faci un cop d’orella a aquestes playlist de grups andorrans que hi ha a les plataformes digitals, i si els comuns, el Govern i algun centre comercial amic volgués fer-ne difusió a través dels seus (literals) altaveus, n’estaríem molt agraïts.