Ens havien citat a l’hotel Pol per a l’exposició del World Press Photo. Va parlar el comissari, va parlar la cònsol menor, i la representant del WPPh, vinguda expressament, va exercir de guia. El tour va començar a la planta baixa, ja saben que el Pol és una mica laberíntic. Quan va haver acabat l’espai va i diu:
–Ara pujarem totes al primer pis per continuar la visita.
Totes, sí.
Ja entenc que amb les coses bàrbares que arriben a passar al món –i que el World Press Photo reflecteix puntualment– això pot semblar la dèria d’un heterosexual blanc i cisgènere, un matxirulo qualsevol desorientat per la seva masculinitat qüestionada. Però detinguem-nos-hi un moment i convinguem que sí, que és un detall sense importància que no mereix una columna. Si tan banal era, la nostra amable guia hauria d’haver sigut la primera a estalviar-se l’heroic gest. Però va considerar que havia de donar testimoni i aquí em tenen, banalitzant.
–Ara pujarem totes al primer pis.
Vaja, que havia vingut des de no sé on per dir “totes”. Com que érem gent educada la vam seguir sense dir ni piu. Acabàvem de posar una altra pica contra l’heteropatriarcat. Però a mi se’m va quedar el totes enganxat com una paparra. Casualment, havíem quedat d’anar a prendre un whisky a la plaça de la Germandat amb el meu amic Txema i li vaig explicar aquell Encontre a la Tercera Fase. Igual que potser saben de quin peu calço jo, segur que sabran també que el pedigrí del Txema és impecable. Per això té més valor l’observació que em va fer, aguda com sempre:
–I vas pujar?
Perquè amb la Gramàtica a la mà, deia, ella es referia a les senyores presents a la planta baixa del Pol. Només elles estaven incloses en el seu totes antimasclista i jo ni soc un ésser menstruant ni parlo neollengua.
Vaig pujar, sí, però juro per aquesta llum que veig que és l’última vegada.
