Escriure en la foscor
“Escric sobre allò que no es pot fer tornar. I sobre allò que no té consol.” L’escriptor israelià David Grossman va perdre el seu fill Uri el 12 d’agost del 2006 al sud del Líban. Era un soldat de 20 anys desplegat a la zona de conflicte, un míssil antitanc de Hezbollah li va atènyer. Al funeral el pare li va llegir un text al seu fill on enumerava les coses que mai més farien junts. Dies després es publicaven les seves paraules en forma de carta a molts periòdics del món. Era el meu primer dia laboral a Andorra i, encara ho recordo, la carta de Grossman el primer text que vaig llegir en un diari del país.
Dijous passat, 2 de maig, la Marta Alsina presentava el seu llibre a la Biblioteca d’Ordino. La vida que queda (Editorial Mesclant) és un homenatge al seu fill Guillem, que va morir als 19 mesos d’edat i aquell dia hauria complert 11 anys. “Necessito estar acompanyada el dia del seu aniversari i el dia que va morir”, escriu la Marta en un capítol on enumera tot el que poden encara fer per ella els seus amics i familiars. El llibre recorre allò que no es pot fer tornar i no té consol. I interpel·la les persones sensibles a comprendre i acompanyar un pare o mare “orfe de fill” en el seu dol.
A Escribir en la oscuridad (Debate) s’apleguen sis reflexions de Grossman sobre la importància d’escriure en una zona de catàstrofe. Geopolítica i emocional. “Diàriament, moltes vegades, assegut davant del meu escriptori toco el dolor i la pèrdua com qui toca l’electricitat amb les mans nues, però no moro. No sé com es produeix aquest miracle. Quan acabi d’escriure potser provi d’entendre-ho. Ara no. És massa aviat.”
Grossman va escriure una carta al seu fill. La Marta Alsina, un llibre. Ella també escrivia a les fosques. Quan a casa seva tothom dormia. I a mesura que la història avançava, la por, la ràbia, el mal s’apaivagaven una mica. Un dia, mentre revisava les darreres correccions i ja només quedava per escriure l’epíleg, la Marta es va adonar que s’apropava el moment de posar punt final. El real i el simbòlic. Va ser un dimecres a l’hora de dinar d’un dia de finals de primavera descaradament lluminós.
El temps de la presentació es consumeix com la llum del vespre i una petita brisa es cola per la finestra oberta i mou la sanefa de peces de ceràmica que els nens de la parròquia van fer per al Guillem. La Marta signa llibres, s’abraça, rep flors dels seus fills, dissimula els ulls plorosos i dedica paraules emocionades a tothom. Diu que ella és una altra, que ha canviat la seva manera de mirar el món. I que ha après a perdre, però no a rendir-se. “Han passat nou anys i he pogut escriure aquest llibre. He necessitat tot aquest temps per resignar-me i ara vull decidir què fer amb la vida que em queda.”