Si no és que els anys em confonen, el meu primer escrit de què tinc record va ser la crònica d’una sortida resseguint el Pirineu fins a arribar a la vila de la Vajol i creuar a França seguint el camí dels darrers exiliats de la República a Catalunya el 1939; si la memòria no m’enganya, com deia, era la primavera de 1976.

Dos anys més tard i amb poques setmanes de marge, perdia dues persones de la meva vida, el pare i qui em donà el primer consell a La Hoja del Lunes, la primavera del 1978 en una visita a Bilbo, Jose María Portell; del pare en recordo a cada paraula com els he d’escriure, i del Josep que “mai sigui amb ràbia ni amb dolor”.
No és fàcil d’intentar comprendre lluny de casa i en un funeral on afortunadament entenia més l’eusquera que no pas el castellà, però alhora sentia encara més el to de veu d’uns i altres, amb dolor uns i amb ràbia altres.
La meva agenda de premsa començà aquell 29 de juny de 1978 en una agenda de la casa Orbea, la marca de la que fou la meva primera bicicleta, regal del pare en aquell viatge, i l’agenda que el ciclista de qui no recordo el nom, però sí aquell carrer estret i amb llambordes, em va regalar. Comença amb el telèfon i el tèlex en aquells moments de Txiqui Benegas, i pel simple comentari del Jose, “si quieres escribir sobre lo que no entiendes aún, habla con él”.
Avui recordo que en aquells moments em tenia moltes més hores ocupades el procés a Euskadi i que fou la primera vegada que algú, en aquest cas el director del Tele/exprés, César Molinero, em recomanés no tocar un tema ni escriure res respecte d’això, des del seu despatx del Mundo Diario. Li vaig fer cas en part, en vaig escriure i molt, però parlant de música.
I avui, quasi quaranta anys més tard, aquella agenda amb moltes més, algun any tres i quatre i tot, m’ha fet incomplir la primera lliçó, perquè molts d’aquells telèfons avui es troben a l’agenda de la nostra centraleta, i una trucada des del Canadà m’ha agafat quan tot just volia sortir a fer una estona de randonnée, pensar en la tranquil·litat de la nit, i arribar a casa per escriure, ho reconec, enfadat, per algunes disposicions i notícies de la política nacional. Ho deixarem per a algú altre, per avui.
Fa unes setmanes, sopant amb antics companys de la premsa dels vuitanta, en les tres setmanes de descans amb què ens hem obsequiat tota la família aquest Nadal, gairebé tots lluny avui dels mitjans de comunicació clàssics, però tots molt propers a la nova era de la comunicació política, el que ara es ve a dir #dircom i #dircab i algun d’ells directament dins la política a Catalunya i Euskal Herria; la pregunta a taula després de que tots rebéssim el mateix missatge alhora era si la dimissió d’un alcalde era la confirmació al procés català. El SÍ que va sortir d’un dels companys es va enregistrar a l’agenda de premsa amb data 23 de desembre del 2015 de tots nosaltres, no més enllà.
Escric, avui en aquest BonDia, encetant una nova etapa en la qual participo orgullós, amb el respecte que vol dir saber fer arribar el que sento i penso, potser de voltes enfadat o trist, però sempre amb el respecte a tots vosaltres.