Diumenge al migdia, a la carnisseria de Pyrénées. Agafo tanda. Van pel 65 i em toca el 70, així que calculo que en cinc minuts ho tindré llest. Doncs no: vint minutets de rellotge. És clar que la senyora del davant demana sis talls de filet de bou cherolés. La broma li surt per 122 euros, així que s’entén que el carnisser dediqui una eternitat a preparar amorosament cada filet. Quan m’arriba el torn em fa una mica de vergonyeta i abaixo la veu perquè no em senti el Toni: feia, no sé, un any que no el veia, ens saludem sense entusiasme i per sort troba dos coneguts més coneguts que jo per explicar-los com estaven els ànims per la Seu: “Els espanyols no saben parlar i així els ha anat amb els indis, amb Cuba, i ara amb Catalunya. Res a veure amb els anglesos, ells sí que tenen màs esquerra. I tant!” La qüestió és que he abaixat la veu mentre li demanava al carnisser les meves sis cuixes de pollastre. Normal, no de Gers. I obertes per fer al forn, si us plau: 8,90 euros. És possible que un filet de bou cherolés sigui tretze vegades més bo, tretze, que una cuixa de pollastre? Hummm. Avui faig el dinar jo. Per això he buscat un plat facilet. Unto la safata amb mantega, tallo la patata i la pastanaga a rodanxes, hi poso la branqueta de romaní de Palera que guardem per a les grans ocasions, com si fos aigua de Lourdes, i en fi, a l’últim moment –massa tard– m’adono que m’he descuidat de la ceba. El resultat és un pollastre d’una estricta neutralitat, insípid i previsible, sense una engruna de personalitat. Un pollastre que no pot salvar ni el millor romaní de la Garrotxa, que ja és dir. Més o menys com aquesta columna, que tampoc porta ceba perquè avui, si no ets independentista, corres risc que et diguin fatxa.
