Ja sabeu que no és el mateix un viatger que un turista. Els viatgers sortien de casa amb la pretensió que el viatge els canviés la vida. Els turistes surten amb la intenció de no trobar cap sorpresa en relació amb el que han vist al fulletó de l’agència de viatges o a internet. Com uns turistes israelians a qui entrevistaven l’altre dia a l’aeroport d’Alguaire i explicaven les raons per les quals havien triat Andorra: sol, bona neu i begudes alcohòliques barates. Cap sorpresa. Sempre he tingut debilitat per les dones viatgeres, com la Mary Eire, que va travessar Andorra al segle XIX acompanyada del seu gos Keeper, o la Isabel Eberhart, que, disfressada de beduí, va recórrer tot el Magreb. La meva preferida, sens dubte, l’Annemarie Schwarzenbach. Va marxar l’any 1939, a punt de començar la guerra, amb la seva amiga Ella Maillart en direcció a l’Orient: Turquia, Iran, Afganistan... Va explicar l’aventura en un llibre ple de poesia, de paisatges i d’estats d’ànim immersos en la deso­la­ci­ó. Es titula Todos los caminos estan abiertos i el recomano encaridament. Quan va tornar, i poc abans de morir, molt jove, va escriure la frase que millor resumeix l’esperit del viatger: “No sempre puc distingir entre els records i els somnis.”

Amb tots aquests mites personals, no us ha d’estranyar que, fa uns anys, ens compréssim una caravana amb la intenció d’emular les nostres heroïnes. La primera sortida la vam fer a Amsterdam, on ens vam esforçar per integrar-nos i participar de la manera de viure dels holandesos. Per què rieu? Esteu pensant que vam visitar uns cafès molt típics on venen unes cigarretes fantàstiques? Bé, sí que ho vam fer, però també ens vam interessar pel cultiu de les tulipes.

Acabat el viatge, vam aparcar la caravana al càmping de cal Butxaca de Castellbò. És a prop d’Andorra per poder anar-hi a fer una volta i, a més, a cal Butxaca feien (i encara fan) un dels millors arrossos de muntanya que podeu tastar per aquestes terres. Tenir esperit viatger vol dir saber trobar també els paradisos amagats que hi ha al costat de casa. En deixar la caravana allà sola vam pensar que necessitava un nom per acabar de donar-li el toc literari. Però... quin nom li poses a una caravana? Vaig recordar que el dia que vam explicar a la mare de la Pilar els projectes de la caravana i dels viatges, va posar cara d’espant i va imaginar la seva filla voltant pel món en un carraca, amb paelles i plats pengim-penjam i, qui sap, ballant al son d’una pandereta.

-Ai, filla meva, igual que Esmeralda, la zíngara de Victor Hugo.

Esmeralda! Sonava perfecte! I encara més si hi afegíem el cognom de Castellbò. Són els avantatges de tenir una sogra que ha llegit els clàssics. Vam fer uns viatges fantàstics amb l’Esmeralda de Castellbò. I també una mica de turisme. Resulta ja inevitable.