Diari digital d'Andorra Bondia

L'opinió de...

imatge de Pere López

Pere López

President del Grup Parlamentari Socialdemòcrata

 

 

‘Eso que tú me das’




Fa uns dies vam anar en companyia de les meves filles a veure el documental Eso que tú me das. Per a aquells que no n’hagin sentit parlar es tracta d’una entrevista especial del periodista Jordi Évole al cantant Pau Donés, a qui alguns de vostès potser també coneixen pel nom del seu grup musical, Jarabe de Palo. Una entrevista enregistrada tot just dues setmanes abans de la seva mort després d’una lluita de més de cinc anys contra el càncer de còlon. Hi vam anar exactament una setmana després de la mort del seu avi (i del meu pare) a conseqüència també d’un càncer, de pròstata en aquest cas.
No puc deixar de fer, abans d’entrar a fer algunes consideracions sobre el documental i les circumstàncies en les quals el vam veure, un molt ràpid comentari relatiu a les extraordinàries mesures d’higiene i de protecció que els cinemes, i també altres espais culturals, del nostre país han posat en pràctica. Per tant, tota la prudència sanitària del món d’una banda, i de l’altra recordar la transcendència de la cultura tant per al manteniment del sector com a nivell personal i per a les persones del teu entorn, especialment en un context una mica gris. Accedir a continguts culturals ens enriqueix alhora que ens abstreu, ni que sigui temporalment, de la realitat que estem vivint.
I què pot aportar aquest documental? I què aporta especialment en un moment en què  la mort ha passat tan de prop? Doncs bàsicament i principalment ganes de viure, ganes de viure cada un dels segons, de gaudir dels teus, de la família, de la natura, de tots els petits detalls que composen el nostre dia a dia i que tan sovint, quan encara la mort no es visualitza, ens poden passar inadvertits i fins i tot els podem perfectament menystenir. “Quiero quedarme para ver los colores del otoño”, diu en un dels moments del documental. I també ens aporta l’acceptació de la mort com a part intrínseca, ens agradi o no, de la vida.
Que el contingut del documental tingui aquest enfocament no és segurament cap sorpresa per a aquells que hagin pogut seguir, ni que sigui una mica, la trajectòria musical de Pau Donés. La llum, la vitalitat, valorar els moments que ens proporciona la vida... han estat molt presents en les seves cançons més populars: Grita, Depende, Bonito, Realidad o sueño, Déjame vivir, i moltes altres. Alhora altres cançons, en canvi, són capaces de provocar sentiments i emocions molt, molt fortes, i entre aquestes segones sens dubte, per algunes similituds i altres circumstàncies, em quedo amb Mama, una cançó que he escoltat tantes vegades i en tantes versions diferents i amb la qual no puc evitar que s’humitegin els ulls però alhora sentir cert confort provinent del record en forma de música per part d’algú amb qui, en aquest sentiment, vaig arribar a sentir com a molt proper.
Com deia, el documental no té, tot i el context en el qual es va gravar, vocació lacrimògena, i en realitat es tracta d’una conversa entre dos amics que van establir amistat de forma ben curiosa, com es recorda en el propi documental, el dia que Évole fent el paper del Follonero al programa Una altra cosa d’Andreu Buenafuente va interrompre l’actuació dels Jarabe de Palo de forma provocadora dient que totes les seves cançons s’assemblaven i especialment afirmant que Bonito i Depende eren en realitat la mateixa cançó.
I finalment, i disculpin el petit espòiler, les seves paraules de comiat. “Tenía ganas de irme diciendo muchas gracias por todo. Lo que me ha dado la vida ha sido estupendo y lo quiero agradecer, lo he pasado muy bien.” Un missatge que és justament el mateix de la seva darrera cançó, que dona títol al documental i que és, també, el seu darrer regal i agraïment a la vida.

 

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic