Es recomana, en general, mantenir una distància de seguretat de com a mínim 20 metres quan tenim per les vores animalons salvatges tals com cérvols, senglars o bisons si volem evitar el màxim possible poder rebre una cornada de regal; això pel que fa als bitxos vegetarians. En canvi, si la bèstia menja carn, el perímetre recomanat si no volem ser el seu esmorzar arriba gairebé als 100 metres. Això es deu que poden considerar que els estem envaint el seu espai vital, i ho entenen directament com una amenaça. Bé, doncs servidor no té banyes ni dents afilades, de moment, però sí que hi ha una mena d’instint animal que es desperta quan algú traspassa aquella línia imaginària que separa la decència humana de la ferocitat ancestral. Això, potser, són tares personals que ves a saber d’on venen, i, evidentment, estic exagerant una mica, per variar. Però més enllà d’això em resulta curiosa no la meva resposta, sinó l’actitud, en aquest cas, de l’invasor espacial.
La pregunta, conciutadà, és per què si estic sol en una terrasseta d’un bar, prenent la fresca i canya en mà, t’has d’asseure just a la taula que em queda a dos pams? Per què!? No ho entenc. Per què si vaig al gimnàs i deixo la bossa amb la meva roba en un fosc racó del vestidor, no solament per no molestar, sinó també per intentar tenir el mínim d’intimitat que es pot demanar en un espai relativament públic, has d’arribar tu, suat, i havent-hi infinitat de cadires lliures has de procurar forçosament que les teves humides galtes del cul freguin el meu genoll? De nou, no ho entenc. És que no ho entenc! I el pitjor de tot és que si se m’acudeix recriminar-li l’actitud al meu puntual colonitzador superficial segur que la cara de sorpresa que faria seria equiparable a la d’un cabirol que de cop se li apareixen dues llums en una nocturna carretera. “Però què he fet jo ara?”, es preguntaria desconcertat. A 100 metres, Colom, que mossego.
