En curs, fins al solstici d’estiu, la quarta mostra dedicada a un referent del panorama artístic nacional a la Sala d’Exposicions del Govern. Una nova exhibició de prodigi estètic i conceptual. Hem gaudit, a les edicions anteriors de la sèrie que homenatja el talent local consolidat, de matèria modelada per la poeta Judit Gaset, d’instants immortalitzats pel caçador Jaume Riba i d’eternitats copsades per la maga Carme Massana. I enguany ens impressionen vivament les obres de l’exposició titulada, no en va, Transitori. Els sublims objectes pictòrics del visionari Joan Xandri s’endinsen al dellà del sentiment i de la raó.

El seu discurs plàstic és altament intuïtiu i associa diferents dominis sensorials al sentit de la vista, com ara en l’experiència immersiva del tacte en el pas emocional a través de les tires de paper d’arròs pintades amb tinta xinesa que simbolitzen un incendi, i a les textures voluminoses de processos cíclics, gairebé palpables des de lluny, o bé als correlats sonors: el torb assolant tres paisatges nevats, les notes de piano dissonants que llisquen al vídeo de Pervivència i l’aigua que raja en el record d’una font estroncada. Endemés, adquireix un caire filosòfic. Hi reconec reminiscències de l’època inaugural del pensament occidental, en què el mot grec que traduïm per “veritat” (alétheia), no directament lligat a l’adequació del llenguatge als fenòmens, simbolitza precisament allò que romania ocult, latent, i és descobert, desvelat, i esdevé literalment el que s’apareix al subjecte, ja que l’artista, que resta amagat, ensenya fondàries que eleva a la superfície de la representació, elements del subsol invisible, per exemple, o de la vida submergida en metamorfosis aquàtiques. I, encara si concretem, podem esmentar Heràclit, el filòsof del canvi, que postula en tant que principi universal el foc, realment i en metàfora a fi d’expressar la idea que no existeix res que no flueixi i variï constantment (l’únic permanent: la infinita transformació incessant de tot). El filòsof d’Efes també diu que a la natura li plau amagar-se.

Aquests i altres concepcions són pròximes al paradigma implícit del nostre creador, que aspira a suggerir subtilment, a ressaltar, a assenyalar la fragilitat de la naturalesa i, conseqüentment, dels éssers humans, ensems amb la capacitat de regeneració. Tan sols espera que el públic copsi els missatges i tregui lliurement les seves conclusions. Així, el naixement succeeix la mort; la nit, el dia, la plenitud, el buit… en una unió de contraris materialitzada en contrastos lumínics i cromàtics que representen, al capdavall, l’energia que atrapa la fugacitat i la converteix en motor dialèctic, la força que arrossega l’espectador i el situa dintre de les instal·lacions, la dinàmica intangible que transfigura els elements a fi que siguin, per atzar i necessàriament, accions genuïnes en la recerca d’espais sagrats.