Espanya, Catalunya, Europa, Andorra

He tardat a escriure aquest article, justament perquè encara no tenia una opinió definida sobre aquest tema i crec que encara no la tinc. Sense cap dubte, es tracta d’un moment apassionant el que els toca viure tant als catalans com a la resta d’espanyols; es posa en dubte la legitimitat de l’Estat espanyol i el sentiment de pertinença a una nació o a una altra.

Cal començar, però, analitzant el que és Espanya. Al meu entendre, es tracta, i ho diu el primer article de la seva Constitució, d’un Estat plurinacional. Però el primer dilema sorgeix quan s’intenta donar un significat a aquest concepte. Per alguns això no comporta que s’hagi de considerar Catalunya, Galícia o el País Basc nacions. Es veu que nacional no significa nació. I d’això es queixen aquests pobles integrants de l’Estat espanyol.

El segon dilema apareix quan s’intenta dir si Espanya és una nació o simplement un Estat. Els espanyols i els unionistes senten que pertanyen a la nació espanyola. Lògic si parlem dels castellans, dels andalusos o dels extremenys. Ara bé, un català que parla una altra llengua, que té la seva literatura... ¿ha de sentir-se espanyol quan, segurament, ni tan sols va votar aquella mateixa Constitució que l’obliga a sentir-se’n?

I el tercer punt, més que un dilema és una qüestió de model d’Estat. Estat plurinacional com fins ara, federal com Alemanya, confederal com Suïssa (tot i que les comunitats autònomes d’Espanya gaudeixen de molta més autonomia que lands i cantons).

¿Statu quo o reforma de l’Estat espanyol? Per la segona opció, els que pretenen sortir d’Espanya ho tenen magre; cal reformar la Constitució des del parlament espanyol... impossible. En aquest cas, feta la llei, feta la trampa. Els catalans són víctimes del dret constitucional. Jo penso que el regne d’Espanya, si vol continuar com a tal, ha de reformar-se en la seva estructura i demanar als seus integrants com volen integrar-s’hi o fins i tot si volen continuar dins. És el més democràtic i les constitucions no són lleis inamovibles; poden tenir i tenen data de caducitat, sovint relacionada amb el canvi generacional. Els espanyols de llavors sortien d’una dictadura repressiva i els d’ara ja estan acostumats a la democràcia, els pesi a molts dels actuals unionistes. I és que alguns països com Espanya es pretenen estats-nació, però les seves fronteres no es corresponen amb les fronteres de les nacions històriques.

En aquest sentit, i a tall d’exemple, els Països Catalans estan repartits en quatre estats, un dels quals Andorra. I amb això no estic dient que Andorra s’hauria d’integrar ara en aquells Països Catalans. Ja no tindria sentit en plena mundialització i en un món on les fronteres tendeixen a des­aparèixer en molts aspectes. Però deixeu-me ara ser agosarat i un pèl provocador dient que Catalunya seria una nació sense Estat i Andorra un Estat sense nació; recordem que som de cultura catalana, com ells, tot i que amb les nostres particularitats, és clar.

Per tant, el mapa polític europeu actual no respecta aquelles nacions que, contradictòriament, conformen Europa. I justament Europa és el paradigma d’aquesta realitat en què desapareixen i es dilueixen les fronteres: una super-estructura dotada d’institucions pròpies d’un Estat sense ser-ne un, que pren competències i sobirania als seus estats membres, uns estats membres que alhora cedeixen autonomia i sobirania a les seves regions. Un maldecap i un poti-poti que expliquen que Europa està en hores baixes i sembla no tenir clar cap on avança: manca de fonaments clars i el problema del sentiment de pertinença o no a una Europa que pretén avançar unida des de les diferències culturals, econòmiques i també fiscals. Tot massa complicat, vaja.

Però per acabar vull tornar a la qüestió catalana. Si fos català, em costaria moltíssim decidir, però voldria tenir l’oportunitat de decidir. I em molestaria moltíssim que aquell Estat digués que Catalunya no és una nació. Però segurament tindria dificultats a l’hora de decidir si vull o no continuar dins l’Estat espanyol. Tal com està ara no, per descomptat. Però, potser pel meu tarannà dialogant, voldria en un primer moment intentar reformar aquesta Espanya. No sé com, perquè parlamentàriament és impossible i sembla que ja ho han intentat tot: concert econòmic, un nou estatut mutilat pel tribunal constitucional, un nou model de finançament denegat...

En fi, sort que sóc andorrà i no he de parar-me a pensar massa. Seré un simple espectador que s’ho mira des de la... frontera.