A Espanya, un país tan aficionat al futbol, no s’entén –no hi ha una explicació lògica– la reticència a posar en pràctica el videoarbitratge (VAR) –amb v, no amb b, perquè dels que duen b sí que n’hi ha molts al país veí. En el tennis ja hi ha, des de fa anys, l’ull de falcó donant una imatge de justícia acceptada per tots, és a dir, jugadors i àrbitres. Ja és hora que la tecnologia –en ple segle XXI– serveixi per fer una mica més justos els resultats del conegut com a l’esport rei. No crec que es posi en dubte els àrbitres, sinó tot el contrari: donar-los una eina que els ajudi a fer la seva lloable tasca, tan qüestionada per tots. Espanya té l’única de les grans lligues europees de futbol sense VAR. N’hi ha a Anglaterra, França, Alemanya o Itàlia, però Espanya està com Andorra, és a dir, sense VAR (amb v). Això sí, el futbol andorrà no té res a veure amb el futbol espanyol. Aquí tenim la competició que tenim, els àrbitres que tenim –si algun dia baixessin a xiular a Catalunya ho farien en partits de poc nivell–, i també tenim els camps que tenim. Spain is different. Diuen que és una de les millors lligues del món. L’andorrana ni se li apropa, és clar, però allà estan, igual que nosaltres, sense VAR, i això que aquí ja estan pensant a posar-ne... Ja seria fort que s’instaurés abans en la nostra competició domèstica que a Espanya. No els estranyi pas. Jo crec que el VAR és bo, dolents ho són els àrbitres –com alguns jugadors i entrenadors–, i en especial els interessos ocults, que n’hi ha. A Andorra, amb el futbol que tenim, quasi no és necessari, a Espanya, amb els diners que hi ha en joc, sí que ho és.
