De tots els espècimens que circulem per les carreteres n’hi ha una que resulta particularment fascinant: el ciclista camaleó. L’han vist? Allà va, elegantment conjuntat amb roba esportiva negra o en tot cas rigorosament fosca. Se sent gràcil, aerodinàmic... i difícilment visible quan s’endinsa en les entranyes d’un túnel o passa per zones ombrívoles. Perquè això sí, entre tant complement s’oblida de la llumeta que el converteixi en un subjecte fàcilment detectable. Acostumo a tenir present a les meves pregàries un individu amb qui solia coincidir a les nits baixant cap a la Margineda: pedalejava veloç, somiant-se Batman sobre dues rodes i cobert d’algun tipus de paravent ben neeeegre a manera de capa. La d’hores extra que deu haver fet Sant Cristòfol per preservar-lo i suplir la manca d’enteniment que li va proporcionar el Suprem Creador. En fi, que entre tanta norma i normativa, regulació i reglament, obligació i disposició que afecta els conductors, l’exigència de fer-se visible sembla quedar en el terreny ornamental. Coses dels que regulen, però ei! el que passa als despatxos es queda als despatxos. Una altra incògnita, la permissivitat amb els tubs d’escapament sorollosos sobre els quals ha parlat el BonDia. És que s’ha de protegir el dret constitucional al barrabum? El lliure albir de molestar? Però no s’emprenyin amb ells: pensin que són pobres personetes amb mancances afectives que necessiten cridar l’atenció. No els sancionin senyors agents: enviïn-los a teràpia, comprem-los un gos, que amb la proverbial manca de criteri dels cans segur que els ofereix el reconfort que necessiten.
