Espectacles.jpg

Cantava Raphael fa uns dies a la capital "qué sabe nadie lo que me gusta y no me gusta de este mundo". Doncs de les coses que no m’agraden, en absolut, és que es permeti l’ús de telèfons mòbils durant els espectacles. Apa, ja ho he dit! Tres hores d’espectacle amb els nervis a flor de pell. Impossible lliurar-se a la música, a la teatralitat tragicòmica del cantant de Linares, a la feina dels tècnics de llum i assabentant-me, sense desitjar-ho, de la intensa vida a les xarxes socials dels veïns de butaca. Recapitulem.

El clàssic rumor de vida social envaeix la sala de congressos a uns minuts de l’inici de l’espectacle. Petons, somriures més o menys honestos, mirades que escruten la sala des de la butaca buscant els rostres coneguts i un bon plec de converses disteses. Són les escenes que defineixen els moments previs a un concert. Els espectacles són una cita amb la vida social. La comunitat es troba per celebrar i gaudir la cultura i tot allò que és comunitari té els seus ritus. Els llums ens indiquen que toca posar fi a les converses i a acomodar-se a la butaca. Una veu masculina en off ens indica les normes de funcionament de l’espectacle i s’emet un tèbia recomanació d’abstenir-se de la presa d’imatges del concert. Veig venir la tragèdia. Comencen a entrar a l’escenari els músics de l’ONCA i entre els aplaudiments d’orgull local, merescut sense dubtes, i l’excitació produïda per la perspectiva de veure en directe el mític cantant septuagenari, comença el procés de desenfundar els mòbils. De cop i volta la sala s’omple de llums blanques alçades per damunt dels caps per començar la sessió de fotos i vídeos. Apareix el cantant en escena i la sala es desferma en aplaudiments i flaixos. Tothom vol immortalitzar el moment, encapsular l’emoció de veure l’ídol en persona amb la il·lusòria idea de poder reproduir la mateixa sensació en un futur. Vaig tenir companys i companyes de butaca, a esquerra, al davant i al darrere que van estar pràcticament tot el concert fent fotografies, enregistrant minuts de vídeo i compartint-ho a les xarxes socials. Fent crònica del que allà succeïa a través de WhatsApp i Facebook gairebé en el més absolut streaming. Sàpiguen que, tot i que està clar que no els importa, molesten.

No em recrearé en l’absència d’empatia envers la persona que tenen al costat o el que es podria considerar una falta d’educació. Tampoc en la patètica necessitat de comunicar que s’és allà amb la idea de guanyar notorietat. El que més em preocupa de l’experiència viscuda és la manifesta pèrdua de capacitat contemplativa de les persones.

L’ésser humà està dotat de sentits extraordinaris que ens permeten gaudir físicament i intel·lectualment de l’experiència cultural. Emocionar-nos amb un espectacle i aprendre requereix simplement contemplació, la capacitat d’observar atentament el que passa davant nostre de forma tranquil·la i deixar-nos portar. La música, l’art, la literatura tenen la capacitat de fer-nos sortir de la nostra quotidianitat, de la realitat més contundent cap a un terreny més emotiu, sensorial i intel·lectual. Hem de ser capaços d’abandonar per una estona el que hi ha fora de la sala i entregar-nos a l’experiència. Des­enganxar-nos de les xarxes per enllaçar-nos al que succeeix allà i viure-ho amb tots els sentits. Que siguin les nostres orelles, la nostra boca, la nostra pell i el nostre cervell els que enregistrin el que succeeix. Passat el temps és molt més interessant evocar el record propi que no pas el visionat d’aquests vídeos d’enquadrament fix, imatges mogudes i pèssima resolució. Cal que ho assumeixin, és molt més potent la vostra capacitat evocadora que les vostres habilitats com a fotògrafs o cineastes.