Esperança és un nom de dona

El dijous 31 de desembre de 2020 vaig tancar l’any amb un article en aquest mateix espai. Enguany m’ha tornat a tocar. Se m’està posant cara de cotxe escombra de cursa ciclista. Explicava que havia estat un any bastant orc (què us haig de dir!) i l’acabava amb el desig que el 2021 fos millor per a tothom. I aquí em teniu de nou, voltant per casa, amb una tassa de cafè (hauria de prendre til·la) a la mà, tot intentant quadrar el balanç anual i no em surten els comptes. Només puc constatar que ha estat regular. Molt regular. 

Per sort, em fixo en la màscara que s’ha penjat la Pilar al seu despatx i que us mostro a la fotografia d’aquí al costat. L’hi va portar el Lluís, el nostre fill, des del Camerun aquesta tardor. Pel que he pogut esbrinar, representa una dona de l’ètnia Tikar, uns artesans que treballen la fusta a meravella i afegeixen incrustacions de coure que les fan molt singulars. Ens arriba marcada pel pas del temps, que encara li dona més caràcter.

Amb la màscara, ens va regalar una anècdota del viatge. Passejava amb una amiga camerunesa per un carrer de Douala, la capital econòmica i caòtica del país, i van notar que els seguien un grup de nois, d’aquells que insisteixen a espantar els estrangers perquè els donin diners. De l’interior d’una perruqueria van emergir unes dones serenes, fortes, maternals, abillades amb vestits multicolors, i van foragitar en un tres i no res la colla de borinots. Eren dones africanes com les que veiem als reportatges: les que treballen al camp de sol a sol; les que ocupen les pitjors feines a les ciutats a canvi de sous minsos; les que tenen cura dels fills i de la gent gran; les que suporten les economies familiars i, en bona part, les nacionals (malgrat el neocolonialisme i els dictadors locals). A l’Àfrica les dones són l’esperança.

No sé per què he escrit “a l’Àfrica”, perquè en realitat les dones són l’esperança arreu. No penseu que visc aquest Nadal una epifania feminista, simplement acabo de fer un repàs del mes de desembre (ho puc fer extensiu a tot l’any 2021) i m’adono que els ànims, els afectes, les ajudes... m’han arribat de manera fonamental de les meves amigues. L’Anna i les altres infermeres del CAP d’Andorra la Vella, que em guien en la tasca de cuidador; la Pili, que ens manté units al poble ara que no hi podem baixar gaire; la Bea, que ens ha deixat paraules tendres de comiat perquè torna a Polònia; l’Olga, l’ànima de la FLA de Montsó, que ens va dedicar un llibre de relats sobre dones i bars; la Prisca, una veritable lleona camerunesa, que lluita per tirar endavant la seva família a Lleida; la Keiran, que ha baixat des d’Escòcia per empènyer el projecte que tenim entre mans; la Carolina, que m’escriu e-mails plens de saviesa i dolçor; l’Àngels, que està sempre al nostre costat; la Berta, amb qui esperem tornar aviat al seu taller de pintura; la Mercè, que ens truca des de la primera línia de combat contra el virus a Barcelona; la Roser P., que s’interessa per la propera novel·la (ella sí que escriu els millors articles sobre dones en aquest diari); la Roser S., que al capdavant de la principal institució del país, em recorda els cafès pendents; la Roser C., que m’espera per xerrar de literatura amb els seus alumnes... Se m’esgota l’espai i lamento no poder seguir citant les amigues que em transmeten a diari escalf i esperança. Sort en tinc. Sort en tenim tots plegats.