Començo l’any nou amb una resolució: no ser massa pessimista. Potser no és la resolució típica d’any nou de perdre uns quilets o deixar de fumar, però tampoc em valen aquestes perquè no em sobra (massa) pes ni tampoc he fumat mai. Un fa amb el que té.

Justament, del que és pessimisme, en tenim el rebost ple. No només un servidor, sinó que sembla que és una plaga d’aquest segle XXI. Tan feliços que vàrem passar els anys 80 i 90! Qui ens ha vist, i qui ens veu ara. I en aquell moment, de crisis econòmiques també n’hi va haver. De més curta durada, això sí, i no semblen haver deixat tal empremta en l’ethos col·lectiu.

Fa poc, em van fer un comentari molt pertinent sobre les persones “tòxiques”. Aquelles persones que sempre s’estan queixant. Gemeguen sobre això, rondinen sobre allò –sense parar, i sense semblar arribar mai a resoldre quelcom–. És com si, d’alguna manera, la solució que han trobat als seus propis problemes sigui encolomar-nos-els a nosaltres. Una catarsi molt eficaç per a ells, però què hi ha del qui els escolta, que ara haurà de carregar amb els seus maldecaps a més de la seva pròpia motxilla?

També m’havia proposat ser menys queixós. A la vista del paràgraf anterior, però, veig que no me’n sortiré. Serà per a l’any que ve, si Déu vol.

Un dels pares de la literatura grega moderna va ser Konstantinos Kavafis, conegut per la seva poesia. En l’entorn català, potser el poema de més fama és Ítaca, que comença: “Sa veis ston pigaimó gia tin Itháki / na évhesai nánai makrís o drómos” (Quan comencis el viatge cap a Ítaca / desitja que el camí sigui llarg).

Lluís Llach va entendre, en la seva adaptació, que el tema no era principalment un viatge físic sinó un d’espiritual. És una mica com en una road movie, on prima l’instant present per analitzar el passat i (re)construir el futur del personatge.

El Kavafis va tenir una producció molt més extensa que aquest únic poema, amb peces que van des de l’erotisme homosexual fins a la crítica social. És en aquesta secció que trobem Periménontas tous barbárous –“Esperant els bàrbars”–. En el poema, la ciutat està sota l’amenaça d’un exèrcit de bàrbars. Durant tot el dia els prohoms es preparen per fer-hi front amb discursos i escrits, suposem que de protesta. La ironia del poeta davant de l’actitud oficial és prou notable. Però finalment, tot queda en no res perquè s’acaba amb notícies de la frontera: “Kai eípane pos bárbaroi pia den ipárhoun. / Kai tóra ti tha génoume xorís barbárou? / Oi ánthropoi avtoí ísan miá kápia lísis” (I varen dir que els bàrbars ja no hi eren. / I ara, què farem sense bàrbars? / Aquella gent eren una mena de solució).

Quantes vegades el nostre gran problema ni tan sols és real? És per això que aquest any em proposo ser menys pessimista: veuré només els problemes que existeixin.