Esperem deu anys més?

Hi ha lectures distretes i d’altres menys atractives. Però aquestes últimes poden resultar molt edificants quan es llegeixen des de la curiositat. Si us dic Conveni del 2005 sobre la protecció i la promoció de la diversitat de les expressions culturals convindreu amb mi que d’entrada no sona massa atractiu, però la lectura val la pena! Val la pena perquè resulta que Andorra és part d’aquest conveni de la Unesco des del 2007 i que des d’aleshores s’han produït dos informes nacionals de seguiment (2013 i 2016).

Val la pena perquè el Conveni té un àmbit d’actuació excepcionalment ampli, ja que cobreix la totalitat de les expressions culturals (qualsevol que resulti de la creativitat de les persones) i uns objectius clars i inequívocs. Val la pena perquè el mateix Conveni posa a disposició de les parts eines molt interessants per aconseguir els objectius! I, finalment, val la pena per veure què hem fet a Andorra en deu anys i què queda per fer.

Els nostres informes amb relació al compliment de les obligacions del Conveni també mereixen lectura atenta (fr.unesco.org/creativity). No es pot dir que no fem coses! En comparació amb altres països firmants del Conveni no ens quedem enrere en la quantitat! Però apareixen de manera clara tres mancances flagrants i que costa acceptar després de deu anys (3.650 dies!) de compromís internacional:

1. Responem sistemàticament no a la pregunta: “S’ha valorat l’impacte a nivell nacional de tal o tal acció?”

2. Deixem en blanc (és que ni una sola paraula) l’apartat Descripció de la política cultural del vostre país.

3. No apareix enlloc una acció que el Conveni recomana fortament i que preveu la consulta de TOTS els actors de la vida cultural del país en la definició de la seva pròpia política cultural.

La voluntat del Conveni quan parla de polítiques culturals nacionals és provocar que surtin de la mateixa societat civil creativa i evitar una formulació estrictament institucional, i treballar de forma participativa per esmenar les mancances en l’ordre invers en què les he descrit. Ens dona el guió, les eines, els manuals directius, etc. Fins i tot et proposen enviar-te experts per coordinar la reflexió!

Els músics (professionals o no) tenim un tarannà ben particular: ens queixem, reivindiquem un munt de coses i fins i tot ens associem per queixar-nos i reivindicar-ne encara més. Però finalment, si ens donen alguna actuació, algun ajut i podem anar fent, doncs això... anem reivindicant el just per no fer enfadar ningú. Aquest Conveni és, en part, nostre, com a creadors que som! Potser hauríem de reivindicar el rol que ens reserva, no? O esperem deu anys més?