La notícia de la mort de Josep Maria Espinàs, a la provecta edat de 95 anys, m’ha transportat a èpoques pretèrites, com ara quan, als anys 60, amb Miquel Porter, Delfí Abella i altres pioners de la Nova Cançó feien bolos i ell cantava peces de Brassens anostrades al català i també temes propis com el que glossava la figura d’en Quimet del bar Pastís, un establiment barceloní on “ens hi trobem l’antiga gent” i “canta la Piaf i l’escoltem”.

Però l’Espinàs no anava per cantant, sinó que era un escriptor de cap a peus. Ha publicat novel·les, un gran nombre de narracions de viatges fets a peu i altres llibres de no-ficció, ha fundat una editorial i ha fet també televisió com a entrevistador de grans figures de la cultura. Però si en algun aspecte ha excel·lit per damunt de qualsevol altre ha estat com a columnista diari a la premsa. Practicant una tradició periodística que a Catalunya abasta noms com Eugeni d’Ors, Joan Alavedra, Baltasar Porcel o Montserrat Roig, la del columnisme diari, Espinàs va publicar quotidianament un bitllet a la premsa durant ni més ni menys que 42 anys, cosa que suma la xifra astronòmica de més de 15.000 articles, tots amb aquell estil minimalista espinasià de curiositat per les petites coses de cada dia. Ni els qui hem practicat aquest esport durant uns anys podem imaginar la dedicació que demana estar cada dia al llarg de més de quatre dècades pendent de la columna, cosa que no acaba convertint-se mai en una rutina. Per això reclamo per a ell el títol de degà.

Recordo un dels seus bitllets que em va cridar molt l’atenció, publicat als anys vuitanta al diari Avui. Prèviament l’Espinàs havia comentat que en alguns llocs del món es menjaven formigues, i es proclamava incapaç de menjar-ne ell si un dia es donava el cas que ho pogués fer. Doncs bé, en aquell bitllet explicava que, remès per un lector resident a Colòmbia, havia rebut a la redacció un paquet de formigues culonas torrades. Contràriament al seu primer impuls de llençar el paquet, va buscar la complicitat d’un amic per consumar el banquet formiguer, i així ho van fer: van degustar els insectes com si fossin crispetes, regades amb un vi del Penedès. I donava les gràcies a l’obsequiós lector per haver-li fet conèixer un requisit gastronòmic inopinat en les nostres latituds.

En un altre article, ja als anys 90, després de passar una experiència pròpia, recomanava als articulistes de premsa que, si volien obtenir ampli ressò d’un article seu, parlessin malament dels coloms com uns éssers caganers i luxuriosos que empastifen les ciutats i escandalitzen els nens. Assegurava que qui això escrivís rebria una pluja d’indignades rèpliques d’amants dels coloms com a purs ocells eucarístics, símbols de la pau i encarnació de l’Esperit Sant. Ho vaig provar en una de les meves columnes clamant contra els coloms que infesten la Plaça del Poble. Aquell article provocador, Visca Andorra!, no va tenir cap ressò.