Esportistes

Dos noms propis al Campionat d’Europa d’atletisme de Munic. Un per una acció esportiva que quan és noticiable vol dir que desgraciadament no es veu sovint. I un altre per unes declaracions plenes de sinceritat i d’autoexigència després d’acabar quart. Cosetes de l’esport –no cal especificar quin perquè passa en tots, tot i que no ho ocorre sovint– i també dels esportistes. Hi ha vegades, sortosament, que s’allunyen dels tòpics. És evident que Nahuel no és el millor atleta del món i que a Munic no estava predestinat a pujar al podi del podi dels 3.000 obstacles. De fet, la seva semifinal no estava anant del tot bé quan va frenar i va girar cua per assistir un company. L’andorrà va sacrificar la seva cursa. Mai plou a gust de tothom i molts el lloen i d’altres diuen que no té mèrit el que va fer, ja que anava penúltim. Sigui com sigui va ser notícia. Més que si hagués batut el rècord absolut d’Andorra. A l’esport no és massa habitual el que va fer Nahuel. La competició sempre s’imposa i si cal trepitjar algú per assolir una fita es fa. Tots els esportistes es preparen per a una cita d’aquestes característiques com per aturar-se i socórrer un company que cau. La lluita contra el crono i la fita de guanyar sempre és més important que qualsevol altra cosa. Aquest gest de Nahuel, per desgràcia, no li sumarà en el seu currículum esportiu. No és un guany, cap mínima olímpica ni res de res. Així és l’esport. Un altre protagonista va ser l’atleta espanyol Eusebio Cáceres. Va quedar quart a la prova de longitud i es va deixar anar després. “Em fot ser tan dolent a vegades. Quan li pegava foc al cos se me n’anaven les forces cap a altres llocs menys on havien d’anar”. Sense tòpics i també com diria Nahuel: “Vaig fer el que em va sortir del cor”. Són éssers humans i a vegades pensem que són diferents.