Esportistes, ídols socials

No és temps d’irresponsables, o sí. Novak Djokovic, número u del món del tennis, es va mostrar contrari a les vacunes. Va relativitzar el coronavirus. Va organitzar una espectacular –per a mi vergonyosa– festa amb amics i també tennistes. Tots contagiats, inclòs ell i la seva parella. Això dels esportistes com a ídols socials és per pensar-ho. El positiu de Nole, com li diuen els que l’idolatren, ha de servir per fer una reflexió col·lectiva. Ara mateix no serveix de res criticar el tennista serbi si després la resta surt al carrer sense mascareta; els que tenen més lloc que la resta de mortals munten les seves festetes sense mesures de seguretat; altres es pensen que són immunes i que mai es contagiaran; i n’hi ha que obvien mantenir la distància i la higiene aconsellables en la vida quotidiana. Uns comportaments, per cert, que veig de manera més especial entre aquells que se senten immunes per l’edat que tenen. El coronavirus no ha desaparegut. Ningú se n’escapa, ni Dimitrov, ni Troicki, ni Coric, ni dos tècnics, ni les dones de Troicki i Djokovic: els casos confirmats de manera oficial, els famosillos. Això sí, hi va haver interacció amb el públic, festes a l’estil dels rics a una discoteca. El positiu de Djokovic hauria de servir de lliçó i també de reflexió. El nou virus continua aquí. No el veiem però hi és. El que sí que es veu és la pandèmia d’alguns humans. El coronavirus mata les persones. No és selectiu, tot i que ho podria ser i activar una mena de tria natural d’irresponsables com Djokovic. Molts diners per donar cops a una raqueta i jugar amb la vida dels que el segueixen i també dels companys de professió.