Quan es parla de l’administració pública sempre es recorre a les mateixes paraules. Estalvi, optimització, contenció de la despesa. Però si fem una anàlisi detallada d’aquests discursos veurem que expressions com aquestes només s’adopten quan es tracta de persones. L’estalvi és positiu si parlem dels anomenats recursos humans de comuns i Govern. Ara bé, es converteix en un mot a evitar en els aspectes materials. Les famoses inversions. Aquelles que generen activitat en el país. Mouen l’economia, a diferència dels diners esmerçats en personal (que se suposa que deu oferir alguna mena de servei a la comunitat). No negarem que la societat necessita infraestructures, equipaments per al seu benestar. Ara bé. Veiem com massa sovint aquests diners es vessen en obres totalment prescindibles. En alguns casos es tracta de fer, desfer i refer el que ja estava construït per fer-ho, diuen, més maco. Un dels casos recents el veiem a l’avinguda Tarragona, on el Comú ha fet unes millores per donar a la via una aparença més urbana. Es troba potser en el terreny dels gustos entrar a parlar sobre si el projecte s’adequa a l’objectiu. En tot cas, en els treballs en execució veiem actuacions que ens enlluernen. Traiem les jardineres perquè cal pas per als vianants. També traiem els fanals, diuen amb el mateix propòsit –veurem si la instal·lació dels llums al centre de la calçada és suficient per detectar aquella tifa que sempre hi ha al mig de la voravia. I ens preguntem quin serà el destí dels fanals fantàstics que hi havia al llarg de tot el tram. I si també optimitzarem o si bé en aquest cas defensarem que cal quelcom més modern.
