Estan les democràcies en perill? (I)

Llegint la premsa internacional trobem tot sovint articles que giren al voltant de retrocessos democràtics que es van experimentant de forma constant arreu o bé que ens alerten i ens dibuixen escenaris de futur al davant nostre gens engrescadors.

La victòria de Donald Trump en les eleccions presidencials dels EE.UU. i el resultat del referèndum relatiu al Brèxit –ambdues votacions produïdes l’any 2016– s’apunten sovint com a elements destacats i que van suposar, fins i tot, un punt d’inflexió en la història. Podem posar altres exemples, com ara algunes de les decisions dels Governs de Polònia i Hongria (dos països membres de la Unió Europea), l’arribada al Bundeschtag d’un partit d’extrema dreta per primer cop des de la Segona Guerra Mundial o, molt més prop nostre, el 35% de vot obtingut per Marine Le Pen en la cursa presidencial.

També es poden citar d’altres circumstàncies com la involució de la qualitat democràtica de forma continuada a països com Rússia, Turquia o Veneçuela, que alguna vegada havien despertat l’atenció internacional i havien arribat a esdevenir elements d’esperança; més encara quan les actuals circumstàncies ja no es produeixen en el sí de règims no democràtics, sinó que es produeixen mitjançant procediments en els quals hi ha eleccions de per mig.

En el suplement d'El País de fa ara unes setmanes coincidien dos articles, en pàgines gairebé contigües, de Manuel Rivas i Javier Cercas amb tot un seguit de reflexions molt interessants sobre aquesta mateixa qüestió. De fet, el subtítol d’aquest article està inspirat en el que va escriure Cercas en el seu.

Hi ha una intenció final darrere de tant desencís i de tanta voluntat de destrucció de tot allò que tant ha costat construir? Aquest és el fil conductor de l’article de Rivas. Al seu entendre, els discursos pessimistes i interessats sobre els quals es construeixen la desigualtat, els escapismes fiscals dels que més tenen, la pèrdua de poder adquisitiu de l’antiga classe mitjana, la pèrdua de pluralitat informativa i que s’estén cap a la pèrdua de llibertats i drets necessiten aquest caldo de cultiu del desencís i de la desinformació per créixer, instal·lar-se i desfer el que s’havia assolit.

L’actual situació es tradueix, com es va veient, en severes crisis polítiques, però en realitat es tracta segurament d’una crisi de pensament més que de cap altra cosa. Una crisi en què s’alteren els veritables espais de debat i que es dificulta el que hauria de ser l’objectiu desitjat de disposar de ciutadans formats i sobretot informats i conscients que només la fortalesa democràtica és la via cap a la pau, la llibertat i la prosperitat.

I aquí torno a la pregunta de Cercas: som prou conscients de la situació? I sobretot, què estem disposats a fer? I hi afegeixo: realment, no podem fer res? Sembla que les respostes no assenyalen necessàriament cap a un happy end story. Existeixen, per exemple, nombrosos estudis que demostren que els joves britànics que es van abstenir de forma massiva amb motiu del referèndum del Brexit (https://www.theguardian.com/politics/2016/jul/09/young-people-referendum...) seran els principals perjudicats en el seu desenvolupament professional, cultural, i fins i tot personal.

Hi ha molts altres exemples de ciutadans que no van participar en un procés electoral o no van prendre part activa en un moment històric important i que n’han estat, en els anys següents de la seva decisió, els grans perjudicats. Un article explicava exemples d’abstencions massives que han acabat resultant històricament fatals: Jamaica (any 1983), Veneçuela (2005) i Burkina Fasso (any 1991). I és que pràcticament acaba esdevenint una paradoxa, que sembla a més esdevenir un bucle informàtic infinit, com la inacció dels ciutadans en determinats moments els ha acabat perjudicant sobretot, i molt principalment, a ells mateixos.

(Continuarà...)