Tinc la sort de no ser polític, ni tenir càrrec ni benefici; per tant, de vegades em puc prendre la llibertat de fer petites relliscades i posicionar-me sobre alguns temes delicats.
Aquests darrers dies, ha ressorgit al carrer el debat de la doble nacionalitat sota una jugada mestra del PS. I no me’n congratulo pel tema, sinó per la forma.
Treuen un debat que encén la sang de molta gent, en un moment que saben que els altres partits no poden posicionar-se sense consultar-ho primer amb les seves bases, i per tant el PS queda com el bo de la pel·lícula i deixa els altres en una posició delicada.
Estratègicament parlant, molt ben jugat. Això sí, no en benefici de la societat sinó en el seu propi benefici, sabent que és una qüestió que, de moment, ni de bon tros pot estar en debat en seu parlamentaria atès que hi ha altres elements més importants damunt la taula. Però ara que començo a entendre el joc de la política –tot i que encara n’he d’aprendre molt–, ja puc imaginar el seu següent pas: fer que siguin els seus militants els qui remenin el problema, i no sempre sota les sigles del PS.
Però, com que m’agrada jugar, i sóc dels que no defugen els debats, seguiré amb la partida malgrat que no sigui políticament correcte i em posicionaré amb una opinió pròpia i únicament meva que no té per què ser la de Demòcrates per Andorra.
Així doncs, començo per un títol que no és tan aclaridor com pot semblar atès que, si és cert que estaria a favor d’una possible doble nacionalitat, això no vol dir que ara em posicionés en benefici d’aquesta proposta, ni de bon tros.
Jo no puc admetre que la meva nacionalitat hagi de tenir menys valor que la dels altres països i quedi forçosament com un simple símbol d’andorranitat. Dir que més de 700 anys d’història han de quedar en un no res, per voler prendre el camí fàcil en lloc de negociar un valor afegit per a la nostra nacionalitat, i sotmetre’ns a dir que som un país de segona i per això necessitem ser espanyols, francesos o portuguesos, per exemple, és dir que Andorra ha de perdre tota la seva sobirania.
Sota aquestes condicions, dic NO!, i, malauradament, són les condicions que ha posat damunt la taula el PS.
Ara bé, entenc que hi hagi gent que vulgui mantenir la seva nacionalitat i al mateix temps tenir l’andorrana, perquè si anés a viure a un altre país per qüestions laborals o familiars no voldria abandonar el meu passat ni les meves arrels, però al mateix temps voldria participar en la vida activa d’allà on visqués.
Per tant estic a favor de la doble nacionalitat en condicions iguals, tot i que no me la faria mentre visqués a Andorra. Tanmateix, per parlar de condicions iguals, hem d’aconseguir que el nostre passaport tingui el mateix valor que qualsevol altre, en el moment de viatjar, treballar o estudiar, i en aquest sentit Demòcrates per Andorra ha endegat tot un procés de negociacions amb la Unió Europea que va encaminat a resoldre aquesta desigualtat.
No voldria acabar sense parlar de l’accés a la nacionalitat perquè hi ha gent que diu que no la vol adquirir tot i haver residit durant vint anys a Andorra –jo ho reduiria a quinze anys– per no abandonar la seva, i hi puc estar d’acord. També n’hi ha d’altres que el que no volen és haver de passar un examen per demostrar que són andorrans i, en aquest sentit, els entenc quan veig que gent completament integrada i que parla català no tenen la nacionalitat i en canvi d’altres que no parlen la nostra llengua ni en tenen la intenció l’han obtingut fàcilment. Per mi, tenir una nacionalitat no és haver aprovat un examen, sinó sentir-se propi d’un país i estimar-lo.
Estic segur que la doble nacionalitat tard o d’hora es posarà damunt la taula, però fins que no tinguem totes les cartes en mà i s’hagi fet efectiu l’acord d’associació o tinguem clars els termes i condicions d’aquest acord, no vulguem fer passos de gegant tenint cames de formiga. Crec que aquesta iniciativa legislativa requereix un debat més ampli i aprofundit i amb consens previ entre partits i ciutadania.
