Estava pensant…

Pensava amb el profund sentiment d’agraïment que sento vers els científics. Discrets, molts d’ells desconeguts, savis, intel·ligents i sense fer soroll mediàtic poden posar-se la medalla d’haver obtingut la clau per salvar a la humanitat d’una pandèmia que ha deixat massa vides i unes conseqüències devastadores. Amb la seva perseverança, el treball meticulós i un munt d’hores incalculable, han aconseguit que finalment puguem sortir d’un mal son que ens ha afectat a tots. Les vacunes ens donen una esperança real!
També pensava amb totes les persones que han treballat en els serveis sanitaris, ho donen tot per salvar vides per damunt del seu benestar. Una generositat humana realment aclaparadora. 
I mentrestant tenia aquest pensament, em va venir el record de quan estaven confinats just fa un any. La incertesa i la por ens tenia a tots dins una realitat colpejadora.
Recordo el silenci del carrer quan anava a passejar la meva gosseta, la neula. El cant dels ocells i el brot de les fulles dels arbres em donaven aires d’esperança en un parc, sense nens, ballat i precintat. Impactava! Els carrers totalment deserts amb totes les botigues tancades. Silenci pertorbador!
Ahir vaig anar a vacunar-me i el sentiment de gratitud es va intensificar vers el nostre Govern, els voluntaris de la Creu Roja i del servei sanitari, tot estava perfectament planificat.
Em sento afortunada de viure a Andorra. Amb el profund sentiment de privilegi em va venir al cap un programa que vaig veure fa poques setmanes sobre Síria. Un documental de periodisme d’investigació on es va donar veu a diferents politòlegs, economistes i ONGs dins de la situació actual del país. 
Em vaig quedar amb l’exposició d’un metge sense fronteres que les primeres paraules que va dir sobre com el país esquiva la Covid-19 van ser: “precariedad insultante”. A penes hi ha hospitals després de la devastadora guerra i els que hi ha no tenen recursos de cap mena. És una precarietat que fa mal, afegia, sabent que molts metges han estat assassinats donant servei als civils. 
Em va encantar l’expressió “precariedad insultante”, em va semblar com aquestes expressions de la llengua anglesa que tenen un significat precís sobre un concepte. La vulnerabilitat al dret a la vida d’aquest país és per a mi un insult com a ésser humà. 
I davant tots aquests pensaments que em rondaven pel cap, vaig anar a dormir amb 
sentiment d’impotència, però també amb coneixement i consciència sobre altres realitats. I vaig pensar: estigues profundament agraïda per on vius i pels mitjans que tenim per sortir d’aquest mal son. És el mínim que pots fer!