Assisteixo amb certa perplexitat al rebrot cíclic de la polèmica de les banderes, ara a la contraportada del diari i a compte d’una estelada que es veu que il·lumina la terrassa de cert àtic a Ordino. En altres ocasions, normalment coincidint amb alguna victòria futbolística, l’excusa ha sigut la bandera portuguesa, la del Barça i també l’espanyola. Sempre hi ha algú a qui li molesten les banderes... a casa dels altres. Tot això, en fi, em porta a l’oasi català, amb aquella democràtica proliferació d’estelades no ja a les terrasses particulars –on cadascú ha de poder tornar a l’adolescència, si vol, i exhibir (o no) les seves fílies sense que cap ordinenc hipersensible hi hagi de posar cullerada–, sinó en l’espai públic: a les rotondes d’entrada de cada poble adherit a l’Associació de Municipis per la Independència –783 del miler que hi ha a Catalunya– i en certs monuments més o menys emblemàtics. El pont romànic de Besalú, sense anar més lluny. Per no parlar dels ajuntaments que van plantar l’estelada a la façana i que només l’han retirat quan els ho ha ordenat el jutge. Aquesta flagrant, sectària i consentida ocupació de l’espai públic contrasta naturalment amb l’expeditiva actuació dels mossos, que dijous van identificar set individus que s’havien dedicat a sembrar el mobiliari urbà de Barcelona amb banderetes espanyoles. Constitucionals, per cert. Calia una prova (més) de l’adoctrinament de què es parla aquests dies Runer avall? Aquí va: sembrar d’estelades rotondes, places i monuments catalans és un acte democràtic, festiu, èpic; plantar-hi banderes espanyoles és òbviament una provocació que mereix la intervenció exemplar i dissuasiva de la policia. Embrutar el mobiliari urbà? On s’és vist!
